És sens dubte l’exposició que més desapercebuda ha passat en la nova etapa de la Riberaygua, la més casual i probablement la més singular. Com a mínim, fins ara: diu la galerista, Carme Tinturé, que tenia ganes d’ensenyar El gran basc, un marbre subtilment pop d’Arranz Bravo procedent del fons de la galeria, i que a partir d’aquí li va anar buscant acompanyants amb la idea del bosc voltant-li pel cap: un bosc de dalt a baix, amb mòbils penjant del sostre, i un bosc de baix a dalt, amb escultures que creixen cap amunt, com Déu mana. I d’aquí en va sortir l’excèntrica però impactant col·lecció que exposa fins al 31 de març. Excèntrica perquè no li busquin cap altre fil conductor; i impactant perquè al costat d’un Clavé del 1960 (L’homme en resort) concebut i parit amb un tros de biga; al costat d’uns espectaculars mòbils construïts amb la canya reglamentària per Villèlia, que potser no és Calder però és el més pròxim al nord-americà que ha donat l’escultura catalana i que gastava títols sensacionals: Móvil, per no mucho i Móvil, se le supone, per exemple; al costat d’un cap estirat de Salcedo, un dels valors emergents del panorama espanyol que la Riberaygua va ser una de les primeres a descobrir, i al costat, en fi, del basc d’Arranz Bravo –una mena d’entrant de la gran individual que Artalroc li consagra a partir del 27 d’abril– hi trobarem un grapat d’artistes del país, des de Sam Bosque (La lechera) fins a Eve Ariza (Dualitat) i Judit Gaset, que s’estrena en el mòbil amb tres peces de resina, gres i pasta de paper, que no desmereixen en absolut. Lorenzo Cambin i la polonesa Ludwika Ogorzelec completen la nòmina de mòbils, una cosa així com el germanet pobre però de raríssim magnetisme de l’escultura de veritat. I ja que hi són, no es perdin Solitud acompanyada, mena de maqueta de les escultures monumentals de Fernando Bravo; ni les tres brometes pop d’Alejandro Monge (Hollidays, Andorra; My Little Money, The Hangover).
