Moles avisa: la biennal perilla

Avui era el dia: els dos centenars d’artistes que figuren a la base de dades de la biennal Andorra Land Art (ALA) havien de rebre el plec de bases per posar d’una vegada fil a l’agulla i elaborar un projecte per a la segona edició. El calendari establia un termini de dos mesos, fins al 31 de gener, perquè hi presentessin l’esbós; els elegits –mig centenar, segons els optimistes càlculs del comissari, Pere Moles– tindrien així dos mesos més de marge per concretar l’obra. A temps per a la inauguració de la segona edició de la biennal, prevista per al 28 d’abril i que Moles augurava fa tan sols quinze dies com una versió molt més ambiciosa que la del 2015.

Segur que ho recorden: cinc espais –el Camí de la Llibertat, entre el coll de Jou i el port de Siguer; la Zona dels Miradors, al coll d’Ordino i el roc del Quer; la fàbrica de llanes i el centre de documentació i d’oci al Prat del Roure escaldenc, i la Zona Ras d’Engolasters–, el mig centenar d’artistes de què parlàvem fa un moment i un ganxo mediàtic sensacional com l’artista xinès Ai Weiwei, que s’ha interessat, diu Moles, pel festival.

Doncs tot això penja avui d’un fil. I el motiu, com es veia venir, és econòmic: l’escàs suport institucional, diu el comissari, ha obligat a retardar el calendari, que queda ara pendent del patrocini privat. Moles es dóna quinze dies de marge, com a molt, per tancar el pressupost definitiu i decidir el format de l’ALA. No és del tot pessimista, però adverteix que si el sector privat no cobreix el buit que, diu, deixen les administracions, “haurem de reformular la biennal”. ¿Com? Retallant el nombre d’artistes o renunciant a alguna de les àrees previstes, potser la fàbrica de llanes o el centre de documentació: “Ara mateix no puc dir que no ho farem, sinó que ho posposem; el calendari es manté, de moment, però ja veurem el format. El que està clar és que en deu dies, dues setmanes com a molt, ho hem de tenir resolt perquè els artistes necessiten un temps per treballar i no el podem retallar més.”

El problema, ja s’ha dit, és estrictament econòmic. Moles disposava d’un pressupost de 250.000 euros per a aquesta segona edició: 30.000 més que la del 2015. A l’hora de la veritat, amb prou feines n’ha pogut reunir 130.000. El forat entre el dit i el fet el posa al sac dels comuns: els havia demanat 10.000 per barba, i al final n’han desembutxacat exactament la meitat. En total, 35.000 euros, que aporten a través de la xarxa Infoturisme i que constitueixen un pessic menys que els 50.000 de dos anys enrere. Als 35.000 euros dels comuns cal sumar-hi els 50.000 que hi aporta Andorra Turisme, així com la participació dels patrocinadors principals, emparaulada però encara per confirmar: Andorra Telecom (20.000 euros), FEDA (15.000) i el Consell General (9.000). Amb aquestes xifres, insisteix Moles, la segona edició és inviable: falten com a mínim 85.000 euros.

El cas, diu, “és que ens vam adaptar a tots els suggeriments que ens van fer des de les administracions: ho avançàvem a la primavera, l’allargàvem tres mesos, fins al 28 de juliol... Tot. I ho vam interpretar com un interès cert perquè la biennal tirés endavant”. Doncs s’equivocava... a mitges: a l’hora de la veritat l’interès ha sigut exactament la meitat de l’esperat, i una de les aventures artístiques més prometedores dels últims temps corre ara el perill cert de quedar-se al calaix aquell de les bones intencions, que coneixem tan bé.

Seria una llàstima, a la vegada que ben pintoresc, per no dir simptomàtic, que amb la quantitat de saraus amb coartada vagament artística i absolutament prescindibles que se succeeixen per aquí dalt, fos precisament el de la biennal el que es quedés pel camí.