Era el 1951 i ni Gerard ni Lluís Claret ho recorden perquè acabaven de néixer. Resulta que el seu pare va sortir lògicament entusiasmat a comunicar la bona nova a amics, coneguts i saludats. A la primera botiga que va entrar –era una ferreteria, ves per on– el dependent el va felicitar:

–Enhorabona pels bessons, Andreu!

–Gràcies, amic meu. Seran músics.

Recordin que estem parlant de dos nadons i que a la família no hi havia cap antecedent. Ni un. Però va ser que sí. Cosa que prova, deia ahir Gerard amb un somriure d’orella a orella, “que el pare se sortia sempre amb la seva o que era un visionari”. O les dues coses a la vegada, qui sap. El cert és que hi va ajudar molt l’amistat íntima que unia Andreu Claret amb Pau Casals. Li feia de secretari, d’agent, de xofer i del que fos: el mateix l’ajudava a organitzar concerts benèfics en favor dels exiliats rasos que feia gestions davant de l’Ajuntament de Tolosa perquè li organitzés un homenatge a Casals. Així que no és estrany que en una de les cartes que es van intercanviar i que Anna Mora, l’esposa de Lluís, va editar anys enrere, Andreu se li dirigís en uns termes que tenen molt a veure amb l’anècdota de la ferreteria: “Molt estimat Mestre, heus ací una gran notícia!! Soc pare de dos nens!! Permeti’m, estimat Mestre, que els demani a vostè i a la senyora Capdevila si tenen a bé acceptar d’ésser padrins d’un dels nostres fillets”. No cal dir que Casals va dir que sí. I li va tocar a Lluís, el violoncel·lista, l’honor de tenir-lo com a padrí.

Ho recordaven ahir al foyer de l’Auditori després de rebre de mans del cap de Govern, Xavier Espot, l’Orde de Carlemany en reconeixement als serveis prestats a la cultura, per haver fet de l’excel·lència una forma de servei, pel talent, la disciplina i la passió per la música clàssica, i per la contribució a la projecció internacional d’Andorra al llarg de sis decennis. Perquè van debutar el setembre del 1968 al Palau  de la Música Catalana, a les ordres del mestre Antoni Ros Marbà i enrolats a l’orquestra Ciutat de Barcelona. Tenien 17 anys. Entre les fites d’aquests sis decennis, el premi Rostropóvitx que Lluís va guanyar el 1977 i la creació del Trio de Barcelona, al costat del pianista Albert Attenelle, l’ONCA, de la qual Gerard va ser l’inspirador i el concertino-director des del 1993 fins al 2020 –“L’obra de la meva vida”, deia ahir– i una intensíssima activitat pedagògica que han desplegat al conservatori del Liceu i a l’Escola de Música de Barcelona, a l’Escola Superior de Música de Catalunya, de la qual Gerard va ser el primer director, i és clar, del conservatori d’Andorra la Vella, que van impulsar el 1980 juntament amb Bartomeu Rebés. I no ens descuidem el New England Conservatory de Boston, on Lluís exerceix des del 2016 i on avui és cap del departament de cordes.

Entre els moments per a l’eternitat, la clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, en què Lluís va compatir cartell amb Alícia de Larrocha, Victòria dels Àngels i Xavier Montsalvatge, i la vetllada en què Sir Yehudi Menuhin va celebrar el 80è aniversari dirigint l’ONCA a l’Auditori: va ser el 8 d’octubre del 1996 al desaparegut festival Narciso Yepes.

“De tot el que hem fet”, concloïa emocionat Gerard, “el més satisfactori és la sensació d’haver sembrat, d’haver contribuït a millorar el context musical del nostre país, Andorra, i d’haver tingut una incidència positiva i real entre el nostre jovent”.