L’artista ordinenc -en procès: és alumne de la Jean Jaurès de Tolosa- va fer exactament el que havia promès: una actuació. En aquest cas, un grabat amb plantilla -tècnicament, stencil- que és la tècnica que ara mateix el té enderiat. El resultat el tenen aquí al costat, i de fet és el de menys: tres rostres de persones del carrer -el de la dreta potser els soni: és el mateix Montané- amb què vol encarnar la mirada diferent sobre el paisatge que -diu- proposa la Biennal a través dels tres parells d’ulls que escruten des del contenidor. Però el que importava de veritat era la performance, l’actuació. És a dir, assistir en viu i en directe al part d’una obra que té més a veure, diu, amb l’street art -¿ho veuen? Una cosa és l’street art; una altra, el land art, i una tercera, l’escultura pública: cada cosa té el seu nom, que hi farem- que amb el grafiti.
Ell mateix advertia que ho podia haver fet tot sol, sense espectadors, però que la gràcia de tot plegat és precisament l’efecte sorpresa que depara el gravat amb plantilla: “A diferència de la pintura o el dibuix, en què l’artista va veient com evoluciona l’obra i pot corregir sobre la marxa, quan treballes amb plantilla -en aquest cas, paper de 224 grams- mai no pots estar segur del resultat final fins que hi apliques l’esprai; naturalment, he treballat a partir de fotografies i tinc una intuïció del que en sortirà, però estic tant a l’expectativa com l’espectador”. Ho compara, en fi, amb la cua per pujar a una atracció de fira: una hora d’espera es pot resoldre en una descàrrega d’adrenalina que amb prou feines s’allarga més de vint segons; en el cas del grabat amb plantilla han sigut dues setmanes de feina per retallar-la, i uns vint minuts per realitzar-lo. ¿Masoquisme? Més aviat una molt saludable manera de degustar el plaer: “L’emoció del moment aquell que retires la plantilla i comproves el resultat ho compensa tot”. Ho va comprovar la trentena d’espectadors que van assistir a la performance d’ahir. I el cert és que té un puntet de taumatúrgic, perquè la plantilla és una mena de rencaclosques amb forats del qual sembla mentida que en pugui sortir una cosa amb cara i ulls. Però va sortir. I literalment, en aquest cas. La tècnica, ja ho han vist, té un nom: stencil; i la disciplina, també: street art.
