Potser el recordin de les dues edicions en què va exercir com a comissari del pavelló andorrà a la Biennal de Venècia: la del 2013, amb Javier Balmaseda, Sam Bosque i Fiona Morrison, i la del 2015, amb Agustí Roqué i Joan Xandri. De fet, és l’únic comissari que ha repetit en les nostres cinc presències a Venècia. El cert, però, és que la connexió andorrana de Henry Périer, traspassat dissabte a la seva localitat natal, Montpeller, ve de lluny. Exactament, des del 1995, quan va comissariar la individual que el ministeri de Cultura li va consagrar aquell any a l’artista francès Hervé Dirosa. Va ser a través de Josep Maria Ubach i d’Erik Dietman –un dels escultors del simplosi de la CASS del 1991 i autor de Pep, Iu, Ton... al riu Madriu– que va exercir de pont entre un i l’altre. Després va repetir amb Claude Viallat (2012), Laurence Jenkell (2017), Xiao Xia (2018) i Victor Vasarely (2022). Deixeble de Pierre Restany, el gran guru de la crítica francesa i impulsor intel·lectual de la Nova Figuració, i de qui ell mateix va escriure’n l’única biografia autoritzada, Pèrier era el més gran especialista en art contemporani xinès, va comissariar l’Any de la Xina a França (2003).
Entre nosaltres, va ser el gran impulsor de la carrera internacional de Balmaseda: “Per a mi va tenir un paper fonamental, no només perquè va seleccionar la meva obra per portar-la a Venècia –el mateix projecte [els cavalls dissecats] que dos anys abans m’havien desestimat– sinó perquè em va obrir les portes de la galeria de París que em representa avui –Baudoin Lebon– i també les de BOA, on també he exposat. Més enllà del que va fer pels artistes de la Biennal, també va fer venir obra d’artistes que sense ell mai de la vida haguessin vist a Andorra”.
