El pare de la ficció andorrana va clausurar ahir a La Llacuna la primera edició del cicle L’autor i la seva obra.

Antoni Morell ha arribat en aquell gloriós moment de la vida que ja no té pèls a la llengua. Potser els va tenir un, dos o quatre decennis enrere, quan compaginava l’activitat literària amb els càrrecs institucionals que ha exercit amb més o menys continuïtat des dels anys 70, des de secretari del Consell General fins a ambaixador “extraordinari i plenipotenciari” –això és un títol!– davant de la Santa Seu. Però ara, jubilat de tot allò i que exerceix només d’escriptor, ja no. Per això es pot permetre vetllades com la d’ahir al vespre a La Llacuna, en la clausura de la primera edició del cicle L’autor i la seva obra, i dir un grapat de coses ben altes i no precisament agradables a les oïdes dels que manen –i dels que escolten.

Que quedi clar que, encara que ho sembli, l’autor de Set lletanies de mort i de Borís I, rei d’Andorra, no parla des del pessimisme, sinó des del realisme. Així ho diu ell. “Estic desencisat”, proclama. Desencisat perquè ell, que va ser amb Lídia Armengol, Manuel Mas i altres de la seva corda i de la seva generació, un dels impulsors de l’andorranització, es troba quatre decennis després un país que ha amagat la cultura al rebost. “I al rebost s’hi florirà”, adverteix.

Per Morell, per exemple, que no hi hagi encara un Museu Nacional és quasi un pecat mortal: “Un Estat normal ha de tenir la seva llengua, i això ja ho tenim; hauria sigut desitjable que tin-guéssim també la nostra moneda, però això és avui inviable, i hauria de tenir un Museu Nacional que recollís amb cap orteguià i sensibilitat lorquiana [‘hay que cultivar lo que se lleva en la sangre’] la nostra història, amb la seva llum i les seves ombres”. On és, el Museu Nacional?, es demana: “On és, de fet, la política cultural, i no parlo només avui, sinó dels últims 40 anys?”

Morell, que consti, es compta ell mateix entre els culpables d’aquest “fracàs col·lectiu” i demana una “reandorranització” del país, “però no en el sentit nacionalista, ni tan sols en el patrioter que reclama Manuel Valls”. I com a bon arbitrista que a més ha conegut –perquè n’ha sigut part– les bambolines de l’Estat, en té el diagnòstic i també la recepta: “Ens agradi o no, s’ha acabat una època. La de l’alcohol i del tabac. N’hi ha que es dediquen a fer voreres amplíssimes perquè s’hi passegi un turisme de qualitat que, simplement, ja no existeix, perquè les classes mitjanes estan desapareixent a marxes forçades”. El futur que augura no és precisament hospitalari: “Ens podem trobar, Déu no ho vulgui, una Andorra amb grans palaus de justícia, excel·lents hotels i estacions d’esquí de primera categoria... però sense andorrans. Com aquells pobles fantasmals de les pel·lícules de Sergio Leone”.

La recepta? Vendre, que és un ofici que històricament se li ha donat bé a l’andosí: “Si hem venut formatge millor que els holandesos, i transistors millor que els japonesos, com és que no hem sabut vendre l’únic que en un món globalitzat ens fa diferents del que hi ha a dalt, a baix i a tot arreu, i que és la pau, la seguretat ciutadana? No hauria sigut possible un Davos andorrà que reunís intel·lectuals de tot el món per reflexionar sobre la pau?” En aquesta línia, en fi, Morell va evocar el no-nat museu del llibre, que va estar a punt, molt a punt de ser una realitat a la Massana –parlem dels anys 90– i del qual els haikus de Bartra i les postals de Martí i Pol van ser una mena d’embrió: “Es tractava de convidar escriptors de tot el món, instal·lar-los uns dies entre nosaltres, amb l’únic requisit que escrivissin una obra inspirada en Andorra i que ens en deixessin el manuscrit”. Aquell projecte més o menys visionari es va quedar al calaix de les bones intencions, com hauran endevinat, “però imagineu el que avui tindríem si hagués tirat endavant!”

També va parlar de literatura, és clar, i de la vintena de títols que ha publicat des de 693 anys després (1971). En resum, va venir a dir, “tota la meva obra intenta donar forma a la visió que vaig tenir quan als 20 i pocs anys vaig tornar al país d’on havia marxat als 9 per estudiar, i em vaig trobar un niu d’escurçons on ningú semblava recordar els seus orígens.” Glups. Per cert, Josep Enric Dallerès, ahir en funcions de presentador i que li ha publicat els dos últims llibres, va augurar novetat per a “ben aviat”. Deo volente, naturalment.