Morell: i de postres, un inèdit

L'editor Oliver Vergés confirma la troballa a la biblioteca de la Massana d’una novel·la desconeguda de l’escriptor d’Escàs: ‘Mort, qui t’ha mort?’

Diguem-ho ja d’entrada perquè ens en morim de ganes: es titula Mort, qui t’ha mort?, està datada a Escàs, Sornàs, Le Barcarès, Saint Cyprien i Terrassa entre l’estiu del 1992 i el 1993 i és una novel·la curta –no arriba a les vuitanta pàgines– i de gènere: policíac, per  concretar. Amb una víctima no ja il·lustre, sinó excel·lentíssima –el bisbe d’Urgell, monsenyor Carles Font i Pallejà– i dos antiherois cridats a trobar l’autor o autors del magnicidi: mossèn Corneli Estruch, rector de Santa Cecília d’Estamariu amb pintoresques aficions eròtiques, de seguida en parlem, i el comissari Eduard Ramentol, vidu, desencantat i, per tant, parent espiritual, potser pare literari, de l’Andreu Boix de Villaró. Res a veure, pel que fa al gènere, amb el que coneixíem fins ara de l’obra de ficció d’Antoni Morell: ni amb Set lletanies de mort (1981) ni amb Borís I, rei d’Andorra (1984) i molt menys amb La neu adversa (1999). Tampoc amb les obres considerades menors (Als límits de l'alba i Karen, la nena de la llum). Sí en el to, en l’estil i en la visió desenganyada i àcida de l’Andorra del moment –som als anys 80, primers 90– i dels que hi tallaven el bacallà, que Morell coneixia perfectament perquè n’havia format part. 

Doncs bé, aquesta raríssima joieta estava exposada a la vitrina que la biblioteca de la Massana té consagrada a Morell, fill d’Escàs, traspassat com recordaran el gener del 2020 i que dos anys abans havia llegat els seus fons bibliogràfics al Comú. El cas és que ningú s’havia detingut, segons sembla, a fullejar aquell text mecanoscrit que figurava en lloc destacadíssim, al costat de la màquina d’escriure del nostre home, una Lettera 35, fins que l’editor Oliver Vergés s’hi va fixar, la setmana passada, amb ocasió dels actes d’homenatge a Morell que havien organitzat el ministeri de Cultura i el Comú de la Massana. De seguida va intuir que era molt més que un simple esborrany. I tenia tota la raó, perquè una vegada llegida amb cert deteniment i explorada de prop la còpia mecanografiada no en va tenir cap dubte: es tracta de l’inèdit d’una novel·la. Una novel·la, a més, acabada, com confirma el colofó final, amb el lloc i la data amb què Morell acostumava a donar per tancada una novel·la seva.  

La pregunta òbvia és com és possible que hagués passat fins ara desapercebuda i que mai no n’hagués dit ni una paraula ni a Vergés ni tampoc a Josep Dallerès, que li van publicar a Anem les últimes obres (El llarg caminar d'un home bo, Passaport sense nom i De la governança d'un país), a banda de reeditar-ne la gran trilogia andorrana. I Vergés admet amb certa perplexitat que no té resposta. Mort, qui t’ha mort? és potser un text menor, adverteix, si el comparem amb les Lletanies i Borís: “No es pot situar entre les seves novel·les més destacades i és evident que necessita un treball d’editor per acabar d’afinar, tant pel que fa a la correcció com a l’argument. Està escrita i sobretot tancada amb certa pressa, molt pròpia d’altra banda de Morell, i el lector acaba sabent qui són els assassins, però no com els investigadors, mossèn Corneli i el comissari Ramentol, els acaben descobrint. Hi faltarien potser dos capítols que expliquessin aquests detalls i acabessin de lligar caps, però és Morell en estat pur, per la forma d’escriure, per com enfronta l’Andorra idealitzada que ell intentava preservar amb la degradació d’aquell ideal que ja percebia als anys 80. I sí, amb aquests retocs, perfectament publicable”.

Mort, qui t’ha mort? són setanta pàginetes distribuïdes en quinze capítols, cadascun encapçalat per una endreça llatina –el primer, pel tercer vers del salm 130, De profundis: “Si iniquitates observaveris Domine, Domine, quis sustinebit?”– i precedit d’una breu excusatio: “Aquesta és una història inversemblant. Sempre es diu que no té res a veure –quan hom escriu la veritat– amb cap persona ni situació real. Doncs bé, en aquest cas l’autor ha de dir que el país existeix, que la situació no s’ha produït –Dieu, merci– i que ningú no se senti ofès perquè l’autor ha volgut només palesar que potser hauria pogut existir. Això és la literatura, oi?”

La novel·la arrenca amb l’aixecament del cadàver del bisbe Font. Som a mitjans anys 80, el cos ha aparegut en una mena d’abocador, amb el rostre desfigurat, i Morell ens fa assistir al ritual secular, amb el batlle vomitant, diu, la “sagrada fórmula”: "Mort, qui t’ha mort?" Atenció a la resposta: “El mort no digué ni ase ni bèstia: havia assumit per sempre més el seu paper. De sobte, s’escolta la veu del nunci: ‘Està ben mort, senyor Batlle, perquè no respon’”. La investigació, ja s’ha dit, recau en el comissari Ramentol, que curiosament ho és de la policia espanyola, i de mossèn Corneli, èmul pirinenc del pare Brown, desterrat pel bisbe difunt a Estamariu, en qui no és gens difícil intuir un alter ego del mateix Morell –com ell, fill d’Escàs, té un xofer que es diu Ramon, com el pare de l’escriptor, i circula amb un VW Escarabat, vehicle que el mateix Morell havia conduït.

L’episodi més torbador és que Ramentol fa tornar mossèn Corneli a correcuita de Nova York, on el bon home ha marxat de vacances i ha aprofitat, en fi, per proveir-se de passada de cert material eròtic –ningú no és perfecte, i mossèn Corneli tampoc– a “la millor botiga especialitzada del món: The Pink Pussycat”. Morell insisteix que l’argument no té res a veure amb cap situació real. Però no costa gaire lligar la intervenció final dels sicaris d’un tal Dosanges, president de la fictícia república caribenya de Kiwi, amb l’episodi de Jean-Claude Duvalier, el derrocat dictador d’Haití, que els serveis secrets francesos ens van voler endossar el 1986.

Així que som-hi: “Feia fred, a les 9 del matí d’aquell dilluns de desembre a Andorra. Tots els que formaven el seguici exhibien cares de pomes agres, o tal volta, de no haver dormit massa,  donada la personalitat que havia ostentat, en vida, el cadàver que havien d’interpel·lar...”