Morell torna al setembre

Anem reedita en butxaca les ‘Set lletanies de mort’, títol fundacional de la ficció andorrana contemporània, fins ara descatalogat. Segueix les petjades de ‘Borís I’, reeditat el 2019, i li seguirà ‘La neu adversa’, que clausura el cicle. Es presentarà a la Fira del Llibre del Pirineu, del 4 al 6 de setembre a Organyà.

Quantes vegades hem rondinat des d’aquestes pàgines davant de la desídia o, directament, la inoperància institucional en matèria cultural? “I tu, què faries?”, acostumen a raspallar-se les bones ànimes. Doncs aquí tenen la resposta. Exactament, el que acaba de fer Anem: exhumar Set lletanies de mort del cementiri dels llibres si no oblidats, com a mínim descatalogats, reeditar-lo en format de butxaca i posar a l’abast de les noves generacions l’obra germinal de la literatura andorrana contemporània, la que ens va posar al mapa literari, i la que va significar el debut d’Antoni Morell, el pare de les nostres lletres. I això no ho diem nosaltres, sinó que ho diu Vicenç Villatoro.

Tot això és Set lletanies de mort (1981), que ressuscitarà d’entre els descatalogats aquest setembre, amb una mica de sort  a temps per a la Fira del Llibre del Pirineu –ja saben, a Organyà del 4 al 6 de setembre. I si les nostres altes autoritats ens demanessin què més poden fer per la nostra pobra literatura i pels nostres pobres autors, la resposta és òbvia: un programa urgent de traducció a les llengües veïnes, començant pel castellà, continuant pel francès i acabant per l’anglès. És difícilment concebible que una novel·la com Set lletanies encara no parli castellà. Doncs així és. I no parlem ja de La neu adversa, que conforma juntament amb el Borís I la gran trilogia de Morell, la que és possible que ens obri algun dia les portes a l’atles dels grans territoris de ficció, des de l’Obaba d’Atxaga fins a l’Horta de Marsé o –si se senten pletòrics, disposats a assaltar els cels– des de Macondo fins a Yoknapatawpha.  Au.

Així que ja ho saben: al setembre, les Lletanies. Morell s’ho mira segur satisfet i legítimament orgullós, perquè la tenia per la seva novel·la més rodona, la que li havia d’obrir les portes a la posteritat literària i molt per sobre del Borís, un “divertiment” en la seva opinió. Set lletanies va ser la primera de totes, d’altra banda. La culpa, explicava, va ser d’Ignasi Riera, aleshores editor a Laie, que va intuir que aquell exseminarista reconvertit en historiador i que exercia com a secretari general de Sindicatura tenia algun manuscrit amagat al calaix.

Així era: el de les Lletanies, que a partir de les confidències de mossèn Lluís Pujol, evoca el tètric episodi de l’última sentència de mort, dictada –segur que ho recorden– contra el fratricida Pere Areny, i executada el 28 d’octubre del 1943 al cementiri vell de la capital, després de la cèlebre lectura pública a la plaça Benlloch. Morell parteix d’aquest fet històric per aixecar una novel·la eminentment naturalista i que descriu sense contemplacions el que ell considerava una “pantomima” i un “assassinat legal”, i una comunitat malalta de “barbàrie” i de “superstició” que no va tenir compassió d’un home, el reu, “clarament pertorbat”. Que consti que en va eliminar tota referència geogràfica i cronològica. No sabem on  passa –Morell parla com a molt de “la vall” i del “petit país”– ni tampoc quan, i per això es resistia a posar-la a la posella de la novel·la històrica. Per ell era una al·legoria de la superstició, i prou.

No va ser Riera l’únic a qui Set lletanies va seduir. L’autor va aconseguir el petit miracle que Espriu i Bartra, dues patums que no es podien veure, li firmessin l’un el pròleg – “És una obra diria, amarga, a estones d’una cruesa desagradable, que ens parla d’un món que no era envejable ni digne de lloança i que Morell de debò ni enyora ni defensa”–  i l’altre l’epíleg. A finals dels 90 hi va haver algun intent de portar les Lletanies a la pantalla gran. I des de fa anys pul·lulava pels llimbs, sempre més citat que no llegit. Ara ja poden començar a llegir: “El sol queia sobre el cap de la multitud com si fos una enorme, aclaparadora boina vermella...”

I Casamajor i Gálvez, a la tardor
El grapat de novetats amb què Anem desembarcarà a la tardor inclou dues suculentes sorpreses: d’entrada, un recorregut fotogràfic pels gravats, petròglifs i creus de terme que Jordi Casamajor ha anat inventariant per les muntanyes d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya des de fa un lustre llarg. Un patrimoni pràcticament inèdit que per primera vegada arribarà al gran públic i embolicat, atenció, amb textos de David Gálvez, aquí amb el barret de divulgador. Com a mínim, aquesta és la vocació del volum, en la línia d’Eines d’un temps passat. El mateix Gálvez està ultimant una mena de dietari literari del confinament i que combina com és habitual la introspecció i la metaliteratura amb pinzellades sociològiques, quasi etnogràfiques, sobre la situació actual. La bateria de novetats es completa amb la segona edició d’Història d’Andorra en onze claus, d’Oliver Vergés, que incorpora les últimes aportacions historiogràfiques, especialment pel que fa als orígens del Consell de la Terra, que Carles Gascón avança al segle XIII.