L’‘Estudi demogràfic de l’Andorra moderna’ arriba a la fase final amb conclusions provisionals però ben suculentes: l’esperança de vida dels nostres rebesavis (41 anys) era lleugerament superior a la de les rebesàvies (39); ells es casaven als 30, i elles, als 25, i les dones tenien 3,78 fills de mitjana.

Farem com aquell sensacional professor d’història que el primer dia de classe demanava als alumnes quines malalties o operacions havien patit en la seva curta existència. Als que responien que apendicitis, xarampió, diarrea o tètanus –la llista és només indicativa, no s’acabava mai– els feia passar a un costat de l’aula. Sovint eren majoria, i llarga, respecte dels que es quedaven asseguts al pupitre. I els deia: “Senyors meus, si haguessin nascut dos segles enrere, vostès estarien morts. Tenen molta sort”. Era una lliçó que no oblidàvem.

Doncs bé, farem el mateix amb els lectors d’aquest article: els que hagin nascut abans del 1982 i tinguin per tant més de 40 anys, sàpiguen que ja estarien al forat si haguessin nascut en l’anomenat antic règim demogràfic, llarguíssim període de la història humana que es caracteritzava per unes altes taxes de natalitat i de mortalitat, especialment la infantil, que es va allargar fins als inicis de la industrialització, entre finals del XVIII i primera meitat del XIX.
De fet, les lectores encara ho tindrien més negre: l’esperança de vida d’una andosina d’aquella època era exactament de 39,54 anys, quasi dos anys menys que la dels nostres rebesavis, que era de 41,07. Aquesta és una de les conclusions provisionals de l’Estudi demogràfic de l’Andorra moderna, una investigació monumental liderada pel demògraf Valentí Gual, que va arrencar el 2014, que ha rebut en quatre edicions la beca Cebrià Baraut d’investigació històrica i que ha buidat els llibres sacramentals de les sis parròquies entre el segle XVI i el 1830. El resultat són 31.127 persones, cadascuna amb la seva història –naixement, baptisme, confirmació, casament, testament i defunció– i la seva llista de relacions: pares, avis, padrins, cònjuges...

Una mina d’informació que cal encara completar amb els llibres de Sant Esteve, perquè la capital és l’única parròquia que queda per buidar. La cap de l’Arxiu Nacional, Lídia Arbués, confia que aquesta feina ingent s’enllesteixi aquest mateix any i que la base de dades es pugui obrir a consulta pública el que ve.

L’esperança de vida és només una de les suculentes dades que deixarà aquest estudi. N’hi ha d’altres d’igualment prometedores, com ara les que toquen el matrimoni: resulta que els nostres rebesavis es casaven de mitjana als 32 anys, mentre que les nostres rebesàvies eren sensiblement més precoces, perquè ho feien als 26. En un 12% dels matrimonis l’home era vidu, xifra que duplicava de llarg la de les vídues que tornaven a passar per l’altar (5%). Sabem fins i tot que entre la defunció d’un cònjuge i el següent casament passaven 30 mesos. Sempre parlem de mitjanes, recordin. Encara no tres anyets (mor-te, Anton, que qui es queda ja es compon). I sabem també quants nuvis (i núvies) eren de fora d’Andorra: quasi l’11%. I la gran majoria (9%), catalans, cosa que era perfectament esperable.

La tercera sèrie de dades demogràfiques que mereixen especial atenció és la procedent dels llibres de baptismes, que completaven els sagramentals juntament amb els de matrimonis i òbits. Contra el que podria semblar en un règim demogràfic antic com el que estem analitzant, la mitjana de fills era elevada per als nostres estàndards, però no estem parlant d’una fecunditat extraordinàriament alta: 3,8 fills per dona. Aquesta xifra s’ha de posar en relació amb la de la mortalitat infantil, que fa quatre anys, quan Gual va presentar els primers resultats de l’estudi –aleshores tan sols referits a Sant Julià i Canillo– oscil·lava entre els 400 i els 450 per mil en el cas dels albats, és a dir, entre els nens que encara no havien rebut la primera comunió. Ras i curt: quasi la meitat dels nascuts a les Valls Neutres entre els segles XVI i el 1835 no van arribar a adults.

Més dades: el 0,8% dels batejats figura al registre parroquial com a fill de pare “incògnit”. És a dir, fruit de relacions pre o extramatrimonials i també els abandonats en néixer, als quals esperava un destí funest: la Casa de la Caritat de Barcelona. Això, si sobrevivien el trajecte, cosa que no era evident. Consolem-nos que aquest 0,8% està per sota de l’1% de les societats, i a anys llum del 10% dels que es registraven a les ciutats de l’època. Hi havia, en fi, un 2% de bessons, i fins i tot trigèmins: el 0,04%, amb nou casos ressenyats.

Per completar el panorama, i en espera de les conclusions definitives, Gual apuntava el 2018 que el comportament demogràfic andorrà segueix en línies generals el català fins al segle XVIII: mentre que la població catalana es va doblar entre el 1714 i el 1793, l’andosina es va mantenir estable, i mentre ells van mantenir una alta natalitat (entre el 35 i el 45 per mil) però van baixar la mortalitat al 15-20 per mil, nosaltres vam conservar durant tot aquest segle les taxes de natalitat (35 per mil) i mortalitat (35-40 per mil) pròpies de l’Antic Règim. Misteris de l’andorranitat.