L'escriptor japonès, el favorit a les quinieles dels nostres autors per fer-se demà amb el premi Nobel de Literatura.

Només els Oscar deuen generar més passions i a la vegada més odis. El premi Nobel de Literatura es decideix demà a Estocolm per 116a ocasió des que es va instituir, el 1901 –no es va concedir en set ocasions–, i naturalment han circulat amb profusió les reglamentàries quinieles amb els noms dels nobelables. Com que gairebé tothom s’ha sentit cridat a dir-hi la seva, no havíem de ser menys nosaltres i hem gosat demanar a un grapat d’autors, editors o les dues coses a la vegada, que s’atrevissin a fer un pronòstic, entre els nobelables de guàrdia, i de passada que escrivissin una carta als Reis amb el nom del seu candidat personalíssim, el que probablement no guanyarà mai però que carai, fa deu anys ningú no hauria vaticinat que un dia li donarien el premi a Bob Dylan. 

Atenció, perquè els noms que es repeteixen any rere any –pensem en Murakami, és clar, però també en Rushdie– hauran de competir amb els que treuen per primera vegada el nas a la quiniela, i amb les quotes identitàries –de llengua, origen geogràfic i sobretot, sexe– que comencen a tenir un pes decisiu: d’una banda, el fet que l’edició passada guanyés la francesa Annie Ernaux podria descartar una altra escriptora com a guanyadora d’aquesta. Però ben mirat, premiar dues vegades seguides una dona per primer cop en 122 anys permetria l’acadèmica sueca apuntar-se un tanto de gènere. 

D’altra banda, la poesia, tradicionalment maltractada pels Nobel, compta amb una guanyadra recent, la nord-amrcana Louise Gluck (2017) i pel que fa als idiomes, l’últim escriptor en espanyol a rebre el Nobel va ser Vargas Llosa (2019), l’últim en xinès, Mo Yan (2012), l’últim en àrab, Naguib Mahfuz (1988) i l’últim en japonès, Kenzaburo Oe (1994). No cal dir que l’anglès (onze vegades) és amb molta diferència qui més premis ha rebut els últims tres decennis, i alguna quiniela –no la nostra– s’ha atrevit a apostar per un novel·lista gràfic, Art Spiegelman (Maus), en l’estela de la periodista russa Svetlana Aleksiévich (2015) i del diví Dylan (2016). 

Però a veure què diuen els nostres entesos. No farem espòiler, però sàpiguen que el nom que més s’ha repetit és el d’Haruki Murakami, seguit de la vora pel romanès Mircea Cartarescu, dos fixos a totes les porres hagudes i per haver.

Villaró vaticina sorpresa
“Els meus nobelables són (quasi tots) morts de fa poc. Em va agradar quan li van donar a Dylan (però perquè m’agrada molt Dylan). La llista és curta: Roth (Philip), Marías i Amis. I m’agradaria que li donessin, d’entre els vius, a Michel Houellebecq, a Miquel de Palol, a Jaume Cabré o a Quim Monzó, perquè a més d’un li agafaria un mal de ventre. Però el donaran a una poetessa mística uzbeka, ja ho veureu.”

Arasa i Haruki: li toca
“Tinc tendència a equivocar-me en les porres, però m’agradaria que aquest any, finalment, guanyés l’Haruki Murakami. Se l’ha criticat per no fer una literatura prou “japonesa” i potser aquest és el motiu pel qual és llegit als països occidentals de manera massiva. En qualsevol cas, apel·la a sentiments universals (alienació, soledat, aïllament) amb tocs de surrealisme que enganxen lectors de tot el món.”

“També he vist que està molt ben posicionada a les quinieles la Margaret Atwood, que amb novel·les com El conte de la serventa i Àlies Grace tracta de les violències envers les dones. És una autora molt potent, criticada des del masclisme i des del “bon feminisme”. Si no guanya aquest any perquè ho fa el Murakami, espero que guanyi l’any vinent!”

“També sonen Can Xue, Anne Carson, Salman Rushdie... A alguns la promoció del Nobel els pot beneficiar més que a altres. El que és innegable és que el premi, per molt que el puguem criticar, atreu curiositat i nous lectors.”

Díaz-Torrent, també
“Murakami, sens dubte. A banda que la gent fa broma amb ell perquè és l’etern aspirant, sobretot per la capacitat que té d’integrar elements fantàstics i irreals a la vida diària. També per com presenta la majoria dels seus personatges, solitaris, estranys, torturats... En contra té que a vegades es passa de frenada, hi pot haver qui no arribi a entendre’l. Però més que donar-lo a un autor consagrat potser tindria més sentit en noms més perifèrics, perquè ajuda a donar-lo a conèixer. I no oblidem que hi ha hagut grans escriptors sense que no per això ho són menys. Si depengués de mi, ho tinc lar: Robert Coover, big name nord-americà, reconegudíssim, que ja frega els 90 tacos, i Fred Chappell. També és ianqui, què hi farem.”

Arimany i el millor autor viu
“Dos possibles nobelables: el primer, Ismaíl Kadaré, l’escriptor més important de la història de la literatura d’Albània, ja té 87 anys i se li acaba el temps perquè li atorguin el Nobel. Rempre va utilitzar la literatura per atacar el règim dictatorial d’aleshores. Recomano començar per El palacio de los sueños. I el segon, Salman Rushdie, que sempre ha rondat la llista de candidats, però l’intent d’assassinar-lo l’ha ressituat amb força entre els candidats. Llibres com Los versos satánicos o Hijos de la medianoche han creat el realisme màgic hindú tot barrejant realitat, mitologia i política. Però el meu candidat és Mircea Cărtărescu, per mi, el millor escriptor viu, que amb obres com la trilogia Encegador o Solenoide ha creat un univers extraordinari. És una  combinació de Kafka, García Márquez i Proust.”

Gibert i Pessarrodona
“Desconec molts autors que sonen. M’agradaria que fos poeta, però tinc una intuïció inexplicable. Serà Haruki Murakami: soledat, nostàlgia, amors, pèrdua de valors… Tots toquen la naturalesa humana, però hi juguen factors polítics, de conveniència, modes… A les llistes sempre hi ha pocs poetes.”

“També crec que tenen possibilitats Rushdie i Margaret Atwood. Tota literatura és poètica per definició, però com que Marta Pessarrodona no pot ser m’agradria que fos Anne Carson, que no s’ho mereix més que la catalana, però és filosòfica, clàssica i avantguardista, emocional… La transcendència de la quotidianitat. La reflexió profunda. L’amor incondicional però condicionat.”

Gálvez i Pynchon
“Suposo que ara no quedaré gaire bé: no m’interessen excessivament el Nobel de literatura ni les quinieles que se’n deriven cada any. Tampoc no estic gens informat de qui se suposa que hi opta. De fet, he hagut de fer una consulta per saber qui són els favorits. De la llista resultant, ben pocs en conec. No sé qui són Can Xue, Jon Fosse, Gerald Murnane o Ludmila Ulitskaja. No he llegit (encara) Ngugi wa Thiong’o ni Michel Houellebecq (no sé si m’animaré) ni Karl Ove Knausgård. Només he llegit Thomas Pynchon (que m’agrada molt), Haruki Murakami (que no m’agrada gens), Salman Rushdie (psè) i Mircea Cărtărescu (fantàstic, però que em sobrepassa). Si hagués de triar els que més m’agraden de dins o fora de la llista diria Pynchon i David Malouf.”