Diu que la recent maternitat li va obrir els ulls: que quan alletava el seu fill en determinats espais públics percebia en la mirada del personal reticències que considerava superades. Doncs no. Així que es va embarcar en un projecte que ha denominat Via Lactea Art Projecte, que defineix com un “reportatge autobiogràfic en format documental sobre la lactància materna” per denunciar les “connotacions” —exhibicionisme, immoralitat— que encara arrossega quan un acte “natural i quotidià” com aquest té lloc “fora de l’àmbit domèstic”. El resultat és la sorprenent sèrie que la fotògrafa Susanna Herrador penjarà a partir de demà al Museu Postal d’Ordino, i en què la veiem alletant la criatura en llocs tan pintorescos com el rellotge tou de Dalí a la rotonda, el claustre del santuari de Meritxell, el llac d’Engolasters i Sant Joan de Caselles. Vaja, que si Carolina Bescansa ho sap, la fitxa. Amb l’afegit, en fi, que Herrador ha tractat les imatges per presentar-les com si fos una col·lecció de postals vintage: aquest és el vincle amb el Museu Postal.

Doncs la d’Herrador és només una de les onze instal·lacions que integren Una altra mirada és possible, inèdita, estupenda iniciativa impulsada pel Laboratori 376 —amb Joana Baygual i Helena Guàrdia al capdavant— subtitulada Recerca d’estereotips de gènere en l’espai museogràfic andorrà i que pretenia incitar primer els artistes i després els espectadors a reflexionar sobre el (diguem-ne) biaix de gènere —masculí, evidentment— subjacent al discurs dels nostres museus. De tots. ¿Masculí, el Museu de l’Automòbil, que és una simple acumulació de cotxes sense cap discurs de conjunt? Doncs sí, respon Baygual, perquè el paper de la dona és en aquesta història inexistent. Per demostrar exactament que una altra mirada és possible, Emmanuelle Besnard va buscar, i trobar, una de les primeres conductores que van circular per les nostres carreteres. Es deia Yvette —i encara se’n diu— i es dóna la casualitat que al museu encampadà s’exposa el petit Messchersmitt que conduïa als anys 50. Besnard l’ha elevat sobre una tarima i ha fet que la mateixa Yvette, avui venerable padrina, expliqui la seva història de pionera intrèpida: és el relat que sona pels altaveus del recinte durant la visita.

Les instal·lacions d’Herrador i Besnard, juntament amb les altres nou que completen aquesta formidable proposta, s’inauguren dissabte en un acte que tindrà lloc a La Llacuna. Però la recomanació, òbviament, és que vagin directes al gra: val que tenen temps, fins al 5 de juny, per no perdre’s res. Però la veritat és que no s’havia vist mai res de semblant per aquí dalt. Ni conceptualment ni tampoc per les proporcions —enormes pels nostres paràmetres— que l’invent del Laboratori 376 ha adquirit des que en van sembrar la llavor, ara fa dos anys. Al Museu Postal i al de l’Automòbil cal afegir-hi la Farga Rossell (Itziar Badenes), la Casa Rull (Neus Mola i Maite Luque) i la d’Areny-Plandolit (Susanna Ferran), el Museu del Còmic (Montserrat Altimiras i Alfons Valdés), el de l’Electricitat (Io Casino) i també el del Tabac (Eve Ariza i Saman­tha Bosque). Es tractava, diu Baygual, que la reflexió sobre els estereotips de gènere als museus es pogués extrapolar a altres àmbits tan quotidians com la publicitat, des de la perspectiva de l’art contemporani i amb la convicció que l’art constitueix una eina de primer ordre per educar, reflexionar sobre la nostra societat i, si convé, canviar-la. El que ha fet Ariza amb els paquets de tabac La Dorada Reig a partir de la memòria familiar, o Casino amb el sexe (!) dels electrodomèstics —femenins, els de línia blanca; masculins, els de línia marró; neutre, els grisos— o Ferran amb la masculiníssima sala d’armes de la Casa d’Areny-Plandolit els ho anirem explicant aquí mateix els pròxims dies. Però res com veure-ho in situ.