Musical Andorrà: un altre històric que plega

La botiga d'instruments laurediana tanca la paradeta el 30 d’abril, després de quasi mig segle de vida. La pandèmia li ha donat l’empenta definitiva, diu Manel Areny.

A l’abril farà 45 anys que Daniel Areny i la seva esposa, Esperança Ivern, van obrir el primer Musical Andorra. Va ser a les galeries Reig que a l’època hi havia a l’avinguda Canòlich, 46, davant de l’hotel Pol. Les arribaran a bufar, les 45 espelmes, però seran les últimes. Manel Areny, segona generació al capdavant del negoci, 32 anys darrere del taulell, serà l’encarregat de tancar la paradeta del local de l’avinguda Rocafort on es van traslladar el 1996. I serà precisament el 30 d’abril: “Ha sigut una decisió molt meditada, però és clar, no és fàcil. Per a mi, és tota una vida. Vull dir que hi he estat rumiant des de fa temps, i si bé la pandèmia no n’ha sigut la causa directa, sí que ha sigut l’empenta final: l’any ha sigut comercialment un desastre, com ho ha sigut per a tot el sector, i diguem que he aprofitat l’ocasió.”

La va prendre, en fi, després de Nadal, i amb Musical Andorrà desapareix un altre comerç històric després que la llibreria La Puça abaixés la persiana a finals de febrer. Els canvis d’ubicació van anar reflectint el creixement d’un negoci que és testimoni, diu Areny, de l’evolució del comerç al país: “Hi va haver un moment àlgid, als anys 80. Sant Julià no ha sigut mai una plaça comercial, però aquells anys treballàvem com qui més: per Setmana Santa tota la família, pares, germans i tiets, ajudàvem a la botiga, i recordo que l’avi es posava a la porta i només deixava entrar els clients a mesura que n’anaven sortint. Van ser uns anys molt bons, també veníem radiocassets i alta fidelitat”.

L’altre gran moment de Musical Andorrà va venir marcat pel trasllat al local actual. A finals dels 70 s’havia mudat a l’avinguda Rocafort, al que avui és el bar La Pasa, que de seguida es va quedar petit: primer van obrir un local d’exposició a l’edifici Riera, a Francesc Cairat, fins que el 1996 es trasllada definitivament a la seu actual: “Vam créixer exponencialment i en tots els sentits. Dues plantes que ens permetien exposar in situ tot el material, molta més visibilitat... Vaja, que ens vam convertir en referència musical del Pirineu i en el cas de l’acordió, segurament una mica més enllà i tot”. Aquesta segona època daurada es va allargar, calcula, fins a la crisi del 2008, i en això insisteix Areny que Musical Andorrà no difereix en absolut de la història comercial del país: “Vam viure el boom dels 80 i 90, vam patir la crisi de fa quinze anys i amb el confinament i l’emergència sanitària ens hem quedat garratibats,  com tothom, a excepció probablement de farmàcies i supermercats. Amb prou feines hem sobreviscut. Diria que hem seguit l’onada a què Andorra estava pujada a cada moment”.

Un sector en extinció?
Ho diu sense dramatismes perquè, insisteix, ha tingut anys per digerir la decisió i fer-se’n a la idea, i la pandèmia només l’ha precipitat. Musical Andorrà, en fi, es va fer un nom que havia travessat fronteres. Ho diu Areny fill sense falsa modèstia i perquè sap del que parla: les dues especialitats de la casa eren el piano i l’acordió. El piano, per herència familiar: tant el pare com ell són pianistes, i Manel és a més afinador, el primer i l’únic que hi ha hagut en terra andosina, “així que era el nostre fort”. D’acordió, diu, “hi ha poques botigues, fins i tot a Barcelona, que tinguin tants models en exposició com nosaltres: ara mateix, una vintena llarga. Als 80 va ser l’acordió cromàtic, i des de fa quinze anys, més o menys, el diatònic, que viu una edat d’or a Catalunya.”

Entre els clients il·lustres que al llarg d’aquests anys hi han desfilat ja hi poden posar els germans Claret, el director d’orquestra català Antoni Ros Marbà, el cantant Marc Parrot, el saxofonista Pep Poblet i atenció, Tortell Poltrona, que va adquirir un Castagnari Giordi, acordió minúscul que probablement encara gasti a l’escenari. Com a anècdota dels temps que probablement no tornaran recorda el cas d’un cient sevillà que va encarregar una guitarra Ibanez Steve Vai, i que va fer expressament el viatge per recollir-la. Érem els daurats anys 90.

Tot això, en fi, està a punt de passar a la història. Manel Areny no deixarà del tot el món que ha mamat des que es va incorporar al negoci familiar (continuarà com a afinador i amb la promotora Andorra Animació) però el que queda tocat és un sector tan especialitzat com ho és el de la venda d’instruments, amb tres botigues: Pro Música, a Escaldes, i un altre històric, Marrugat, a Andorra la Vella, a banda de Fanatic Guitar, monotemàtica i també a la capital.