Dirigeix des del 2008 l'excavació del temple de Tutmosis III a Luxor. Atenció, que estem parlant del pare del Gran Imperi. Però és que abans havia excavat al far d'Alexandria –és arqueòloga subaquàtica– i havia exhumat al Líban una nau fenícia carregada de figures de terracota. Ho explica aquest vespre a la sala d'actes del Comú.

D'on surt el fabulós nom de Temple de Milions d'Anys que va triar Tutmosis III?
Amb el nom de milió és com els egipcis designaven l'eternitat. Per això els temples funeraris, no només el de Tutmosis III, es deien així. Es construïen per assegurar que el faraó fos recordat per sempre. Per garantir-se així l'eternitat.

En certa manera, ho van aconseguir. Com a mínim, Tutmosis III: va morir cap al 1425 abans de Crist i encara en parlem.
Atenció: el temple no és el lloc on va ser enterrat. A l'època de les piràmides les tombes estaven adossades a la seva cara est. Això canvia a partir del Regne Nou. A partir de Tutmosis III, la tomba del faraó continua excavant-se a la Vall dels Reis, però el temple funerari es construeix en un altre emplaçament. Serà també el cas de Ramsés II i de Ramsés III, que també tenen el seu Temple del Milió d'Anys.

Tutmosis III no és un faraó més.
Ni molt menys. És ell qui va posar les bases del Gran Imperi, l'època daurada de l'Antic Egipte: el Regne Nou que segueix el Mitjà. Es diu que va engegar disset campanyes militars i que va sortir vencedor de totes elles. Va creuar l'Eufrates i va estendre les fronteres d'Egipte com mai abans, i els tributs que li retien els reis estrangers van enriquir enormement el país.

D'aquí que se l'hagi anomenat el Napoleó de l'Antic Egipte.
La comparació està en la meva opinió fora de lloc i de temps, però als periodistes us agrada i dona la idea de la talla del personatge.

Hem d'entendre que un temple funcionava com les nostres esglésies?
 Exercien a la vegada com a centres religiosos però també econòmics i administratius. Estaven consagrats a Amon, el déu principal de Tebes, amb capelles dedicades al culte del faraó de torn. La capella tenia una estela i una falsa porta per on se suposava que l'ànima del difunt anava i venia del Món dels Morts.

Quin personal hi servia?
És molt difícil de dir, però posem que una desena de sacerdots i cap a mig centenar d'obrers amb tallers, magatzems i probablement habitatges tot i que al de Tutmosis III encara no n'hem trobat el rastre. Estaven fets de tova, no de pedra, i eren molt efímers. Una de les últimes i més prometedores troballes ha sigut l'abocador del temple, que hem començat a excavar i que ens juda a comprendre com vivia aquella gent.

I què hi han trobat?
De tot. Des de restes d'aliments –boví, peix del Nil, fruita i verdura– fins a motlles de pa, fragments de papir que hem pogut reconstruir, i els òstracons, fragments de ceràmica que feien servir per prendre notes. Hi ha informació interessantíssima, com un intercanvi de treballadors amb les obres que simultàniament es feien al temple de Hatsepsut, madrastra de Tutmosis. Alguns obrers s'havien posat malalts  els demanaven que els n'enviessin una brigada. En altres òstracons s'ha conservat la fórmula per fabricar tova, amb les quantitats exactes de palla, llim i arena.

Hem d'imaginar que construir un Temple de Milions d'Anys era com la Sagrada Família, obra de decennis?
En el cas de Tutmosis, es va perllongar més enllà del seu regnat, perquè el va acabar el seu fill, Amenofis II. De fet, en temps de Ramsés II, un segle llarg després de Tutmosis III, encara s'hi mantenia el culte. Però això és excepcionalíssim. L'habitual és que el nou faraó es concentrés en el seu propi temple i que el del seu antecessor s'anés esllanguint molt ràpidament.

Hi havia sacerdotesses?
En aquesta època, no. Però sí que hi consta la presència de dones: en un altre òstracon hi figuren els noms d'un obrer, de la seva dona i dels seus fills. Tots vivien al temple. Però sí que n'hem trobat rastre a la necròpolis anterior, corresponent al Regne Mitjà, entre els segles XXI a XVIII abans de Crist, que ha aparegut a sota del temple.

Digui, digui,
Una és la tomba intacta d'una dona d'extracció humil, que no va ser espoliada, i que conservava l'aixovar íntegre: ceràmica, un mirall, un braçalet de fusta i un reposacaps molt rudimentari.

Com es deia la senyora?
No ho sabem perquè el sarcòfag se'l van cruspir les termites, i de totes formes molt probablement no estaven decorats, eren gent humil.

Segur que n'hi ha altres.
Doncs sí. Aquesta, una Dama de l'alta societat del moment. Vam tenir la fortuna que el sostre va cedir i en va caure un gran bloc de pedra va esclafar el sarcòfag. Quan la tomba va ser espoliada els lladres no es van molestar a retirar el bloc. I a sota hi havia  també l'aixovar complet: una polsera i un penjoll d'or i una turmellera de plata, entre altres joies.

Entre excavar un temple egipci al desert i una nau fenícia carregada amb escultures de terracota al Líban, que també ho ha fet, què és més emocionant?
És molt més còmode excavar a la terra que al mar. Però l'emoció quan descobreixes un objecte  que ha estat ocult durant mil·lennis no es pot descriure. No oblidaré mai la sensació que vaig tenir la primera vegada que em vaig submergir per excavar el far d'Alexandria, i de sobte començaves a veure a quatre o cinc metres de profunditat desenes d'enormes blocs de pedra. Tampoc l'efecte que produeix arribar al fons d'un pou funerari, després de setmanes d'excavar-hi, i al moment d'obrir la cambra funerària comproves que està intacta. La descàrrega d'adrenalina és brutal.