D’acord: si se’n van a l’Arxiu Nacional –busquin a la Peça del mes corresponent al març– hi trobaran la còpia digitalitzada de l’original. Estupenda i amb prou resolució perquè puguin ampliar-la i no perdre’n detall. Però si això té gust de poc i volen fer-se una idea de l’aspecte físic –la mida, el color, l’estat de conservació–, la Biblioteca Nacional els ho posa ara facilíssim, perquè el document forma part de l’estupenda exposició que s’ha tret de la màniga amb els facsímils de mitja dotzena dels documents d’Andorra Aeterna, la monumental aventura editorial de Miquel Huguet i la seva Biblioteca Impossible.

Parlem del decret imperial expedit per Napoleó au palais des Tuileries el 27 de març del 1806 i que restituïa la quèstia, en suspens des del 1793, quan bufaven vents revolucionaris i els col·legues de Robespierre es van negar a acceptar el que consideraven –comprensiblement– un tribut de reminiscències fiscals. Una situació equívoca, que posava en qüestió la tradicional neutralitat andorrana –i sobretot, els privilegis fiscals– i que no es va resoldre fins que el bon Napoleó, ja emperador, va ordenar que es retornés a l’statu quo del 1767, quan els Andorrans, amb majúscula, van ser autoritzats a exportar cereals i bestiar... a canvi de prestar jurament anual entre les mains du préfet du départament de l’Ariége, i del puntual pagament de 960 francs: el retorn a la normalitat prerevolucionària, vaja. Que el document el firmin en nom de Napoleó el secretari d’estat, M. Hugues B. Marcet, i el conseller de la prefectura de l’Arieja, però no l’emperador del seu puny i lletra, és una llàstima, però tampoc no ens posarem ara llepafils.

Potser per consolar-nos, al costat del decret imperial –“Empire Français”, diu a l’encapçalament– s’hi exposa el Politar sencer, en edició naturalment facsímil –ideal si han adquirit l’edició definitiva del Consell General–, així com una còpia de la Carte d’Andorre de Lengelée –ja ho saben: el primer mapa oficial, aixecat entre el 1774 i el 1777 per ordre del Consell General, que Crèdit Andorrà i l’Arxiu Nacional acaben per cert de reeditar estupendament– i el facsímil del Plan de reforma adoptat en las Valls de Andorra, la mena de transacció que va posar fi a l’espurna revolucionària amb l’expedient d’ampliar el vot, fins aleshores un vedat dels caps grossos –les grans famílies–, a tots els caps de casa. És la Nova Reforma, ideada pel síndic Guillem de Plandolit i aprovada pel bisbe Caixal el 1866. A la Nacional, que ara també és Aeterna.