Nascut entre Blanes i Sant Julià

Es veia venir. Sobretot, des que al març vam descobrir el pilot Albert Llovera al videoclip de Sense treva, l’últim single de Cercles. I ahir es confirmava la notícia: Sopa de Cabra ha inclòs Sant Julià en la selecta llista de places per on desfilaran aquest estiu, en una gira més intensa que extensa que va arrencar el 6 de maig a Lleida i que conclourà el 9 de setembre a Manresa: quatre mesos i, atenció, tan sols una dotzena de concerts després. Lluny queden les gires maratonianes dels anys de glòria, com la que a finals dels 80 els va portar a la festa major del Cap del Carrer, en la primera ocasió que Sopa de Cabra trepitjava terra andorrana... i com a teloners de Gato Pérez: encara no havien donat la campanada amb L’Empordà. Un decenni després, ja convertits en abanderats indiscutibles del rock català, van repetir com a cap de cartell del festival contra la sida: el desaparegut Ninyin fins i tot es va marcar un tema amb Hysteriofunk, recordava ahir Òscar Llauradó. Va ser l’últim bolo andorrà de Sopa de Cabra. Com a grup, és clar, perquè Gerard Quintana va tornar la tardor del 2005, i precisament a Sant Julià, en aquella estupenda i efímera ocurrència que va ser, en fi, el festival Acústic.

Així que l’escapada laurediana serà tot un privilegi. El cert és que el contracte es firmarà la setmana que ve, però el bolo està tancat. Tancadíssim: serà el 2 d’agost i previsiblement a la plaça de la Germandat, en el concert estrella de la festa major... i probablement de l’estiu nacional. La banda gironina compareixerà, és clar, amb Cercles, publicat el novembre passat i quinze anys després de Plou i fa sol, el disc amb què el 2001 van dir que baixaven a buscar un paquet de cigarretes. Ja no van pujar. És veritat que entremig van publicar l’acústic El llarg viatge (2003), que el setembre del 2011 van celebrar els 25 anys del grup amb un triple ple al Sant Jordi i que immediatament després van començar a circular els rumors d’un suposat retorn. Però el feliç esdeveniment es va fer esperar fins al març del 2015, en aquell concert a la Rambla de Girona que va agafar per sorpresa tothom... excepte les càmeres de TV3, que casualment eren allí per enregistrar-lo. I al novembre, cedè nou.

El disc és naturalment Cercles, una desena de temes nous de trinca amb lletres de Gerard Quintana i música de Josep Thió que la crítica ha definit salomònicament com a rock de maduresa, “amb tics melancòlics i acabats detallistes” (Jordi Bianciotto). És a dir, rocker però no gaire, i on del que es tractava –diu Quintana– és d’“explorar emocions”, que són “molt transversals i que no són patrimoni de cap generació”. Una forma de dir amb elegància que no ens hem d’esperar ni els temes moderadament canalles i altament alcohòlics dels primers temps –“Hem intentat ser nosaltres mateixos, expressar el que sentim sense inventar-nos res; llavors vivíem al carrer, avui, no”– ni tampoc concessions al so que ara mateix arrasa entre les noves generacions –“Hem mirat de no impostar res; la música jove d’avui (Txarango, Catarres) és lluny del que nosaltres fem”.

¿Què és, doncs, Cercles? Rock “clàssic”, és a dir –i sempre segons Bianciotto: convé fer cas dels que en saben– sense estridències, que tant es posa contemplatiu a Eix de reflexió –tema inspirat, per cert, en Interstellar, la pel·lícula– que s’atreveix amb un cant a la superació personal (Sense treva), sense oblidar el reglamentari himne stonià (Sempre a prop) i la cançó estripada i de carretera marca de la casa (El refugi). Tots aquests temes sonaran el 2 d’agost a la plaça de la Germandat. Amanits –si opten pel format extended: dues hores de concert– amb els hits de tota la vida, des de Camins fins a El boig de la ciutat; des de Tot queda igual fins a Podré tornar enrere, i naturalment, des de Mai trobaràs fins a L’Empordà. Engrunes de magdalena proustiana per a la generació que avui frega el mig segle. Glups.

I per desengreixar, música antiga

Una vintena de formacions i solistes, una trentena de municipis adherits i mig centenar de concerts, des de l’estrena, l’1 de juliol a la catedral de la Seu amb les Quatre estacions de Vivaldi, fins a la clausura, el 27 d’agost a Alp, amb La Ritirata i els quartets de corda de Boccherini i Haydn. Aquests són els poders del Festival de música antiga dels Pirineus (Femap), que aquest any arriba a la sisena edició i que per cinquè estiu consecutiu tindrà una prometedora extensió andorrana: tres bolos, un menys que el 2015 i, diguem-ho, sense una estrella del gènere com l’any passat va ser el llaütista Hopkinson Smith, però –qui sap si per compensar– amb una novetat sensacional, l’estrena de la fàbrica de teixits d’Escaldes com a escenari musical. La cita escaldenca serà el 25 d’agost, en el tercer i últim concert andorrà del Femap i amb La Ritirata, la formació de Josetxu Obregon, violoncel·lista basc amb una dèria: la música de Boccherini. Qualsevol que hagi vist Master & Commander convindrà que es tracta d’una dèria ben comprensible. La cosa, però, arrencarà el 13 de juliol al jaciment de la Margineda, un clàssic del festival, aquesta vegada amb la Capella de Ministrers, creada el 1987 pel mestre Carles Magraner i que debuta al nostre racó de món amb Mediterraneum, que commemora el setè centenari del traspàs de Ramon Llull amb un periple per la música del Mediterrani medieval. La dosi de música antiga la completaran el duet que formen la soprano Raquel Andueza i Jesús Fernández Baena (tiorba) i D’amore e tormenti, amb danses i cançons del XVII.