L'historiador Josep Calvet repassa el paper d'Andorra en les xarxes de passadors de la II Guerra Mundial.

Va passar el juny passat, en la presentació a Barcelona d’Andorra i la Guerra Civil espanyola, la monumental monografia de Pau Chica. Diu que cap al final de l’acte, que tenia lloc en institució tan docta com el Memorial Democràtic, el torn de preguntes va derivar inevitablement en la llegenda negra dels passadors, i que no hi va haver manera de sortir del bucle: “El problema és que quan es parla d’Andorra en un context bèl·lic, sigui la Guerra Civil o la II Guerra Mundial, sempre acaba planant l’ombra de la llegenda negra. No hi fa res que expliquis una i mil vegades que no hi ha un sol cas documentat de fugitius –ja fos jueu, militar o simple civil– espoliat i molt menys assassinat per passadors en territori andorrà. Ni un. Però això és el que passa si deixes el relat en mans com Abad i Bayo”.

Ho diu Josep Calvet, que a banda de cap de continguts del Memorial Democràtic de la Generalitat és l’autor de Les muntanyes de la llibertat, un dels títols essencials sobre l’epopeia dels passadors,  i que ahir va desfilar per la Llacuna dintre del programa d’activitats de l’exposició Refugiats, que organitza Cal Pal. Així que sap del que parla quan lamenta que el relat oficiós i popular sobre aquest fascinant moment històric se l’hagin apropiat l’autor de El andorrano, el periodista que el 1977 es va inventar la llegenda negra a les pàgines de Reporter i similars. Que ells se l’hagin apropiat i que molts lectors l’hagin donat acríticament per bo, és clar.

Té tanta raó en el que diu, Calvet, que fins i tot nosaltres hem començat parlant d’això. Hi ha antídot, contra aquesta repetició ad nauseam i indocumentada d’història mistificada? Doncs sí, n’hi ha. I es diu transparència. Es refereix aquí Calvet al lliure accés als arxius documentals, i de nou apunta al del  bisbat, inaccessible per motius mai explicats convicció a historiadors com ell o el mateix Chica. “La paradoxa”, adverteix, és que “potser no hi ha res, però el cert és que el silenci, els pals a les rodes, alimenten les sospites. Cal obrir els arxius per engegar estudis seriosos i documentats, i que en surti el que hagi de sortir”.

I aquesta sí que és la seva guerra. No creu que, bisbat de banda, pugui treure més suc dels arxius espanyols, pel que fa als passadors. Però diu que els francesos són figues d’un altre paner. Ara té entre cella i cella els fons de deportats i resistents del Service Historique de la Défense, una autèntica mina perquè conserva els documents que els veterans van aportar per demostrar el seu paper durant la guerra (i poder demanar així una pensió). El resultats son centenars de milers d’expedients consagrats a les xarxes de passadors i resistents i interminables llistats amb els noms i cognoms dels que en van formar part. El que toca, diu, és examinar un a un cada expedient buscant-hi el rastre andorrà, una feina de formiga però amb resultats garantits, diu, “perquè en aquest fons hi surt directament o indirectament tothom que va tenir algun paper a la resistència, passadors inclosos”. Però és clar, no està digitalitzat la investigació s’ha de fer de forma presencial i, en fi, en una jornada tan sols es poden consultar cinc expedients. Cinc. No tot podien ser flors i violes.

Acabem amb la gran qüestió: s’han escrit monografies (Guies, fugitius i espies, Andorrans als camps nazis, Les muntanyes de la llibertat) i s’han rodat pel·lícules: Le Blizzard, Fred, Un andorrà lluny del poble. Però si algú que ens visita vol saber una mica més sobre aquesta epopeia, no té on anar. Com explotar l’episodi dels passadors? “El lloc adequat seria un museu d’història. Si no n’hi ha, una opció son rutes i itineraris, monuments, etc. O iniciatives pioners com la de Cal Pal, que hem de prendre com un punt de partida”.