Així defineix a Quim Valera la historiadora Cristina Yáñez, prologuista de ‘L’antic país antic’ i amfitriona ahir en  la presentació d’aquesta monografia que posa ordre i concert a la romanització, forat negre de la nostra historiografia. La biblioteca d’Escaldes es va quedar petitíssima.

Es deia Siurana. El Siuri, li dèiem, i a més ens feia d’entrenador de futbito: era un punt a favor seu. Va ser el nostre professor d’Història a 3r de BUP i també a COU. Eren les seves unes classes portentoses. I la que no se m’ha oblidat mai és quan va arribar el moment d’explicar el boom demogràfic que arrenca al segle XVIII. L’home va arribar aquell dia a classe i va començar a taladrar-nos a preguntes:

–Qui de vosaltres ha tingut la varicel·la?

I mitja dotzena aixecava la mà.

–Doncs tu, tu, tu i tu, sortiu a la pissarra. Esteu morts.

–Qui ha tingut el xarampió? Galteres? Rubèola? A qui l’han operat d’apendicitis?

Al final de l’enquesta només quatre gats continuaven asseguts al pupitre.

–Heu tingut sort: el curs passat no va sobreviure ningú.

Era una lliçó que no oblidàvem: la fortuna que havíem tingut de néixer a finals del segle XX i poder passar pel suplici de les vacunes. Dos segles abans, i no diguem cinc, sis, o deu, i la major part dels meus coetanis –quaranta-cinc per classe, allò eren aules massificades– no hauríem arribat ni a adolescents.

Doncs bé: veient el meu amic Quim abandonar la seguretat de la cadira, enfilar-se a la taula i començar a endossar-nos l’episodi de com Anníbal va travessar els Pirineus –som l’any 218 abans de la nostra era, recordin– al capdavant de 90.000 infants, 12.000 genets i una trentena d’elefants, em semblava veure el Siuri rediviu. Quina sort, vaig pensar, tenen els seus alumnes del Janer. Un grapat dels quals, per cert, es va deixar caure ahir a la biblioteca d’Escaldes a la presentació de L’antic país antic, la monografia amb què Quim Valera posa ordre i concert a un dels períodes més foscos (fins ara, és clar) de la nostra història: la romanització. El cas és que a la desena de xavals del Janer s’hi van afegir  no sé, dues-centes persones més!? Una cosa bàrbara, mai vista en aquest racó de món nostre, on a les presentacions de llibres acostumen a assistir-hi una trentena d’irreductibles. Mig centenar en el cas de Teresa Colom, que l’altre dia ho va petar a La Trenca. Però el d’ahir a Escaldes té escassos precedents, si és que en té algun.

Amb motiu el va definir Cristina Yáñez, prologuista del volum i pionera en l’estudi de l’antiguitat a casa nostra, com el nostre primer historiador-influencer. I més com ell n’hi haguessin, capaç de combinar l’erudició acadèmica, el coneixement de les fonts, la capacitat de síntesi i el llenguatge planer: el meu amic Quim escriu tal com parla, a raig, amb entusiasme encomanadís, com quan va augurar que a prop d’on érem, a la part alta de Carlemany, posem que piscina Muntanya avall, acabaríem trobant restes romanes si un dia ens decidíssim a excavar-hi, i et venen ganes de sortir a Pont de la Tosca i posar-te a fer forats, a veure si tens sort i et converteixes en una mena de Schliemann: “No és possible que ignoressin l’existència de les nostres fonts termals, ni que coneixent-les, no les explotessin”. 

L’antic país antic és una mena de mapa del tresor, perquè ajuda el lector a mirar el territori (!?) amb uns altres ulls. Llegeixin el llibre i descrobriran de nou l'entorn de Sant Vicenç d’Enclar, fortificat al segle IV coincidint amb les primeres escomeses bàrbares. I els sonaran d’una altra manera topònims com Arans, Bixessarri, Asparró, Anyós, Soldeu i Nagol, tots ells de clares arrels bascoides: de fet, Valera s’alinea decididament amb les tesis de Manuel Anglada, que sostenia que una llengua emparentada amb l’actual èuscar es va parlar entre nosaltres –en íntima convivència amb el protocatalà– fins ben entrar el segle X. És possible que fos així, o que sigui tan sols el reflex de certa fascinació per la cosa basca. L’antic país antic, amb aquest títol que tant li agrada a Villaró, recupera, condensa, matisa i amplia tot el que s’havia dit i escrit sobre aquesta edat fosca i proposa noves rutes i preguntes

 Ave, Quim!