Sap per ventura el lector el que és un aliat feminista? En què consisteix l’androsfera? Que l’amor romàntic perpetua la violència masclista i els estereotips de gènere? Que existeix un moviment anomenat bimbo i un capitalisme morat? Sabria definir la diferència d’empolainament, que francament queda molt millor en anglès, grooming gap? La disfòria, el dòxing i l’escletxa orgàstica? El femellisme? La herstory? El mainstreaming, que no és el mateix que el mansplaining, i tampoc que el manterrupting? En què es diferencien el sèxting i el sexpreading? Què és una milf? Una terf? I una tradwife? I distingir una persona transgènere d’una transsexual? Per què serveix el test de Bechdel? El que pugui ser un puter no deixa gaire lloc al dubte, però, sabria què li estan dient, si algú li diu incel?

Si s’han perdut a mig paràgraf, no s’hi amoïnin, perquè l’Institut de les Dones ha vingut a posar una mica de llum en aquesta neollengua amb cert regust woke que cada vegada prolifera més a xarxes i mitjans amb un Glossari per la igualtat que s’afegeix a la Guia pràctica del llenguatge inclusiu i no sexista que va publicar ara fa un any. Un recull utilíssim, com hauran comprovat, amb dos centenars de termes “que s’empren en els àmbits de la igualtat, l’accessibilitat, la diversitat i la inclusió”. Es tracta, diu, de fornir d’una terminologia “correcta” per “parlar amb propietat”, i de fer-ho a més (i naturalment, vist l’antecedent del curs passat) amb “un llenguatge inclusiu i no discriminatori”.

El document respon exactament al que promet el títol: un vocabulari amb definicions sintètiques “per divulgar una cultura més equitativa, justa i accessible”. Amb pretensions de neutralitat acadèmica, però que no oculta una determinada cosmovisió i que no queda ben bé clar si procedeix del camp de la lingüística o de l’enginyeria social utòpica, amb aquesta rousseauniana convicció que tunejant el llenguatge acabarem amb les desigualtats, com si el llenguatge les creés, les desigualtats, i no es limités, en el millor dels casos (és a dir, en el pitjor) a reflectir-les.
 
Llengua o ideologia?
Per exemple, quan defineix cultura de la violació com una “construcció social omnipresent constituïda per un conjunt de creences que centren la responsabilitat d’una violació en les dones i no en els violadors”. De veritat que la cultura de la violació així definida és “omnipresent”? De fet, se’n pot dir pròpiament cultura, d’aquesta “construcció social”? És molt interessant també l’entrada dedicada a l’anomenada ètica de la cura, “política maternalista i feminista inspirada en l’amor, la intimitat i la responsabilitat, una ètica social que entén el món com una xarxa de relacions i se centra en l’amor atent que es produeix durant la maternitat”. Una visió idealitzada de la maternitat, per no dir directament edulcorada, que contrasta amb l’anomenat amor romàntic, una altra “construcció social i cultural” que promou la idea que l’amor “ha de ser apassionat, exclusiu, possessiu i etern”, que implica “dependència afectiva” i que és considerat ni més ni menys que “una de les causes de la violència masclista i els estereotips de gènere”.

Això, l’amor romàntic, atenció. A la vegada, forma part d’aquest camp semàntic i ideològic l’amor líquid, al qual es culpa precisament del contrari: se’l defineix com un “fenomen sobre la fragilitat dels vincles humans lligat als valors culturals del capitalisme” i, aquí ve l’interessant, “que ha convertit les relacions en menys duradores i sòlides, més fugaces i etèries”. Romàntic no, per etern i masclista, però líquid tampoc, per fugaç. En què quedem?

Tampoc queda gaire clar com casa la síndrome de Yentl, o “invisibilitat de què son objecte les dones en els estudis sobre malalties, que en la major part de casos prenent com a mostra els homes per analitzar els símptomes i els efectes dels tractaments”, amb la teoria queer, que sosté que la identitat de gènere “no pot definir-se dins l’eix binari home-dona, masculí-femení, cis-trans. Si les dones tenen “símptomes i reaccions diferents als tractaments”, primer caldria posar-nos d’acord en què consisteix ser dona: segons el sexe assignat en néixer, com els cisgèneres, o segons se senti l’individu en un moment donat, i més enllà del “binomi home-dona”? Per concretar: on posem un transsexual, a l’hora d’analitzar els efectes d’un tractament, sense violentar la seva autopercepció de gènere? Al sac dels homes o al de les dones? Quina relació tenen sexe i gènere? Són realment una “construcció social i cultural” o tenen alguna base biològica?

La resposta rau molt probablement lluny de la lingüística i té més a veure amb la ideologia, i per això aquesta col·lecció de termes arrossega una càrrega ideològica que no és en absolut neutra però que des de la introducció es ven com una eina per “divulgar una cultura més equitativa, justa i accessible” i construir una societat “més respectuosa, cohesionada i solidària”. I per descomptat inclusiva, igualitària i no discriminatòria. Així que ja saben a què s’arrisquen els que la qüestionin i/o matisin.

Això no treu que es tracta d’un compendi especialment útil i que es poden descarregar en format digital des de la pàgina web de l’Institut de les Dones. Entrin i comprovaran si formen part dels aliats feministes, si són un oportunista fals aliat o un lamentable matxirul·lo, el que hem d’entendre-hi per masculinitat tòxica, si pateixen de ginòpia, o si la seva empresa practica el vil pinkwashing.

Dit això, el glossari és una petita mina, de veritat.