S'ho va fer venir estupendament ahir la ministra d'Exteriors, Imma Tor, per reivindicar la neutralitat activa que el Govern ha aplicat els últims temps a la posició oficial respecte de la invasió d'Ucraïna i, en menor mesura, l'ocupació israeliana de Gaza. Un concepte pintoresc, controvertit, ambigu i emparentat, disculpin pel que diré, amb la "no-bel·ligerància" que l'Espanya de Franco va declarar a la II Guerra Mundial (mentre enviava la División Azul a lluitar contra el soviet). Nosaltres no hem arribat a tant, però la nostra posició inequívoca al costat d'Ucraïna i dels aliats europeus ha donat a alguns arguments per retreure-li al Govern que abandonés la tradicional neutralitat andosina. Una altra cosa és com entenen alguns aquesta neutralitat, que per a Fiter i Rossell era claríssima: es referia als litigis entre Espanya i França. Més enllà, era com si li parlessin de Mart.
En qualsevol cas, Tor s'ho va fer venir bé, dèiem, per buscar entre els episodis ressenyats a Conflictes bèl·lics al Pirineu, el suculent volum que recull les ponències de les XXI Trobades Culturals Pirinenques que es va presentar ahir al Calones de la capital, els antecedents històrics d'aquesta neutralitat activa. Que no és, per tant, un invent nostre, va venir a dir la ministra, sinó que hem practicat al llarg de la història, de vegades per força, com quan al segle XVII gavatxos i espanyols ens obligaven a sufragar les despeses militars derivades de la presència en terra andosina dels seus exèrcits –ho explica Meritxell Mateu– o per convicció, com quan Dolors Camarlot, de Casa Rossell, va pagar de la seva butxaca, diu David Mas, un canó per a les forces carlines que el 1873 ocupaven la Seu. En fi, que Conflictes bèl·lics és una mina. Ens repetim, però és que és així.
