Va ser el Govern qui, amb motiu de la guerra d’Ucraïna, i en menor mesura la invasió de Gaza, va patentar l’estupenda locució de neutralitat activa. Es tractava de justificar la posició oficial davant d’aquests dos conflictes, inequívocament al costat dels aliats europeus (i de la legalitat internacional). L’ocurrència va ser ràpidament aprofitada per polítics com Carine Montaner. Li retreia a l’executiu que abandonés la tradicional neutralitat en política exterior. Una altra cosa és com entenen alguns aquesta neutralitat, que per a Fiter i Rossell –que en va ser el primer teoritzador– era claríssima: es referia als litigis entre Espanya i França. Més enllà, era com si li parlessin de Mart. L’equidistància entre una Rússia agressora i una Ucraïna agredida només podria definir-se com a neutralitat retorçant de forma molt matussera el recte significat de les paraules. I això és el que reclamava la líder d’Andorra Endavant.
També és discutible el que hem d’entendre per tradicional en matèria de neutralitat: és cert que a la II Guerra Mundial el Consell General va guardar oficialment les formes i que mai no es va decantar per un o altre bàndol... tot i que el col·laboracionista Pétain va exercir de fet i de dret com a copríncep francès. Dir-nos per tant neutrals amb aquest antecedent és una forma molt generosa de referir-se a la nostra posició durant el conflicte. Però a la Gran Guerra el suport a França, i per tant als aliats, sí que va ser explícit i des del primer moment. Així que no es pot dir que la neutralitat estricta hagi sigut la política tradicional. Com a mínim, a les dues últimes guerres mundials.
Per això, i per la insistència a confondre neutralitat amb mutisme, per no dir-ne connivència amb els agressors, és tan oportú el lema que ha escollit la SAC per a la jornada andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu, que tindrà lloc el 22 d’agost a Prada: La neutralitat andorrana. Però això ja ho sabíem. El que és nou són la trentena de ponències que analitzaran aquest concepte tan líquid, difús i confús del dret i del revés. Historiadors, polítics, politòlegs, acadèmics, filòsofs, professors, economistes, diplomàtics, enginyers i, en fi, periodistes, repassaran com s’ha aplicat a la pràctica aquesta neutralitat des dels Pariatges fins a la irrupció d’Internet, passant per Radio Andorra, les guerres carlines i Vietnam. I com l’hem d’interpretar avui.
Les ponències
La jornada arrencarà amb un primer paquet de deu ponències presencials, entre les quals, La neutralitat tecnològica d’un país (Alan Ward), Cultura, polítiques i pràctiques de la neutralitat en petits estats (Alexandra Monné), Dos documents baixmedievals sobre la neutralitat d’Andorra (Climent Miró i Pau González), Mirades de neutralitat (Albert Roig), Els orígens del concepte de neutralitat andorrana (Albert Villaró), Neutralitat i sobirania (Albert Moles), La neutralitat andorrana al segle XXI (Josep Roig), De la neutralitat de l’oblit a la neutralitat participant (Cerni Escalé), Consideracions sobre la neutralitat de les Valls d’Andorra (Vicenç Mateu) i La neutralitat andorrana, ahir i avui (Joan Massa). A la tarda seguiran La política exterior d’Andorra davant dels reptes geopolítics actuals (Imma Tor), La neutralitat al segle XXI: el cas d’Andorra (Juli Minoves), De la neutralitat històrica a la neutralitat activa (Berna Coma), Cercant una neutralitat activa per a Andorra (Meritxell Mateu), La neutralitat andorrana: d’una visió dicotòmica a una noció contínua (Iago Andreu), Desconfieu d’alguns mots (Ferran Goya), Del Vietnam al cas Tshombé (Bru Noya), La neutralitat: oportunitats i límits (Cristina Rico), La neutralitat és mentida (Gabriel Fernández), La neutralitat andorrana durant la I Guerra Mundial (Joan Lluís Ayala), La guerra als Pirineus (Domènec Bascompte) i La neutralitat de Radio Andorra (Alan Ward).
