Ni ossos ni aixovar. La segona campanya d’excavacions al dolmen del Cubil, que va arrencar el 15 de juliol i que conclou aquesta setmana, ha sortit llufa. L’objectiu de la campanya, que impulsen el departament de Patrimoni i el Comú d’Encamp, era exhumar les possibles restes que els arqueòlegs creien ocultes sota les grans pedres caigudes de la cambra funerària, al centre del túmul. De fet, l’arqueòleg Josep Font, que el 2018 va tenir la sensacional intuïció que l’estructura circular de pedres del Cubil era d’origen antròpic i que ha dirigit les dues campanyes, ho tenia coll avall, i la intervenció de l’any passat –que va consistir a netejar-ne la superfície i retirar-ne el mantell vegetal que cobria el jaciment per deixar-ne les pedres com si diguéssim vistes– era la fase prèvia per al punt culminant de tot el projecte: excavar la cambra mortuòria sota les grans lloses caigudes del centre del túmul i comprovar si s’hi havien conservat (o no) restes del difunt (o difunts) que hi va(n) ser inhumat(s) i –això ja hauria sigut som si ens toqués la grossa– si havia arribat fins a nosaltres el reglamentari aixovar funerari. Doncs ha sigut que no. Segons Cultura, sota les lloses centrals del que indubtablement és una cista no hi va aparèixer cap resta. Ni òssia ni material.
Les expectatives eren altíssimes: no oblidin que estem parlant del primer i fins ara únic (presumpte) dolmen excavat entre nosaltres, i que es tracta a més d’una estructura singularíssima, construïda segons la datació per carbons cap al 2.300 abans de la nostra era i a 2.200 metres d’altura, més amunt que cap altre mai excavat al Pirineu, i d’unes dimensions –14 metres de diàmetre per a una superficial total que supera els 200 metres quadrats– que el converteixen en un dels més extensos del megalitisme peninsular.
Les expectatives eren altes, així que la decepció no pot ser menor, tot i que Cultura insisteix en la singularitat del jaciment. La inexistència de restes òssies l’expliquen els arqueòlegs per l’extrema acidesa del sòl andosí, que es cruspeix literalment la matèria orgànica. Pel que fa a l’aixovar, l’opció més factible és que el dolmen fos objecte d’espoli en algun moment de la seva llarga història, pensin que si la datació pels carbons que s’hi han recuperat és correcte el jaciment té quatre mil·lennis llargs de vida. De fet, el mateix Font advertia en concloure la primera campanya que l’absència de pedres al costat nord de la cambra permetia un esdeveniment “extraordinari”, datat cap al 1000 abans de Crist de nou sobre les restes de carbons i que molt probablement va ser un espoli. Hi caben altres hipòtesis, com ara la reutilització posterior de la cambra amb finalitats que res a veure podien tenir amb l’enterrament original –s’han documentat dòlmens que en època històrica van ser reconvertits en cabanes de pastor– i fins i tot podria donar-se el cas que no s’hi arribés a enterrar mai cap difunt, que es tracti d’una estructura que sembla un dolmen però que en realitat no tenia finalitat funerària sinó que funcionava com a fita territorial, i cal recordar que el Cubil es troba en ple terreny de Concòrdia, zona històricament litigiosa. De fet, el 2019, un any després de topar-se quasi per casualitat amb el dolmen del Cubil, Font va localitzar unes altres restes igualment sospitoses a l’altre costat de la vall i a una cota encara superior –2.700 metres d’altura. Es tractava d’una estructura circular de 8 metres de diàmetre i encara no mig metre d’alçada, format per un apilonament de pedres en una estratègica collada que separa dos cercles de la carena. A diferència del Cubil, l’examen superficial i in situ del jaciment no va permetre detectar la presència d’una possible cista o cambra funerària a la part central de l’estructura i que Font interpretava com un túmul, una estructura aixecada amb finalitat simbòlica, per marcar un límit territorial.
Els dubtes raonables de Remolins
L’arqueòleg Gerard Remolins, que ha reconstruït dos dòlmens, el de la Llosa, a Bescaran, i el de Burbre, a Montferrer, es mostra extremadament prudent amb el del Cubil. D’una banda, l’acidesa del sòl explica només parcialment que no s’hi hagin exhumat restes orgàniques, “perquè els dòlmens intactes són raríssims i tot i així sempre hi ha restes orgàniques perquè eren enterraments col·lectius, on es dipositaven al llarg dels anys molts difunts, i sempre perdura alguna resta òssia, com les dents, parts esquelètiques especialment resistents”. D’altra banda, li costa justificar, ni tan sols amb l’espoli, que no s’hi hagin recuperat restes de l’aixovar, i apunta que es podria tractar d’un cenotafi, estructura funerària simbòlica, sense enterrament, “possible però rara en el megalitisme”.
