Flamant guanyador del Fiter i Rossell en l’última edició, per fi, que perpetra –que més no edita– Pagès. A Tolls hi debuta Sara Reis, oficial del cos de policia, portuguesa (això és incidental) i coixa (això és fonamental) que ha d’investigar la desaparició i brutal assassinat de la Marina. Gènere negre amb un toc Bolaño. Descobreixin-lo.

Sara Reis havia de ser la nostra primera poli de ficció però se li ha avançat Eva Arasa amb Elisa Blanch. Decebut?
Al contrari, molt content que coincideixin dues grans professionals a l’edifici de l’Obac. És veritat que quan llegia la novel·la de l’Eva m’anava dient: “Ostres, ostres”. Perquè a banda que les dues protagonistes són inspectores del nostre servei d’ordre, tant la Sara com l’Elisa han sigut víctimes del bullying, a les dues novel·les no para de ploure... 

Ens calien més polis de ficció? Perquè ara mateix en tenim una bona nòmina.
Segurament no, però ho has de fer molt malament perquè literàriament no funcioni. He de dir que aquesta és la primera novel·la que publico, però no la primera que escric. En tinc un grapat al calaix, que segurament no es publicaran mai –i està bé que sigui així– i que no tenen res a veure amb el gènere negre. Però històricament el Fiter i Rossell ha sigut generós amb les novel·les de policies, m’hi vaig aventurar perquè és un gènere en què em sento especialment còmode. Em servia per parlar de moltes coses i a la vegada mantenir una il·lusió d’argument que captés l’atenció del lector.

Per resumir: que va escriure ‘Tolls’ per presentar-se al Fiter i Rossell...
Així és.

I va i el guanya.
També. Vaig tenir aquesta sort. No em queixaré.

De què ens volia parlar, doncs, amb l’excusa de la investigació de l’assassinat de la Marina?
Comences a escriure amb unes idees al cap i acabes parlant de quasi tot menys del que pensaves que volies parlar. De Tolls m’interessen sobretot els personatges, per què actuen com actuen. L’argument és per a mi una qüestió gairebé mecànica, per no dir matemàtica, una equació que ha de tenir una solució lògica. És en la meva opinió la part més feixuga i sens dubte la més avorrida d’escriure novel·la, quadrar l’argument. El més estimulant és anar descobrint els racons dels personatges, una vegada han cobrat vida pròpia. 

Deia Paco Camarasa que els policies de ficció han de tenir algun tret diferencial: el comissari Kostas de Márkaris té dona i fills; el Guido Brunetti, de Donna Leon, té un sogre que ho sap tot, el Camille Verhoeven de Pierre Lemaître no arriba al metre i mig d’alçada... La seva Sara Reis és coixa.
Ho tenia clar des del principi. La coixesa, a nivell cinematogràfic, sempre m’ha interessat perquè crec que funciona molt bé. La meva primera opció era un policia coix, però de seguida el vaig convertir en una policia coixa. Em semblava que tenia encara més força, amb aquest punt antisensual.

Doncs jo m’he imaginat la Sara més aviat guapeta, i això que físicament no ens en diu res, a part que és coixa... a causa d’una baralla amb la dona d’un company amb qui s’havia embolicat.
Hi ha alguna cosa que no encaixa, i la coixesa m’ajuda a insinuar-ho sense acabar-ho de verbalitzar.

Que sigui portuguesa, és casualitat? Juraria que és el primer protagonista d’origen lusità de la nostra literatura.
Va sortir així, i de fet l’únic detall que ens ho fa saber és el cognom. Inicialment tenia pensat explotar-ho però ella mateixa em va portar per altres camins on el fet de ser d’origen portuguès no tenia cap significat especial.

Triï: Lisbeth Salander, Phillip Marlowe, Maigret o Kostas Jaricos? Geogràficament, cap a on tira vostè?
La novel·la negra americana. De jove em vaig empassar no diré que íntegrament, però gairebé, els clàssics que en publicava La cua de palla, però això ja és història. Les meves influències literàries beuen més de la novel·la llatinoamericana.

Precisament: més d’un i de dos, inclòs humilment un servidor, ens hauríem esperat un debut més Bolaño, menys de gènere.
Hi havia el repte d’escriure una novel·la i de guanyar el premi.

‘Sujétame el cubata’.
Volia veure fins on era capaç d’arribar emulant una novel·la de gènere. A veure si podia.

Reincidirà?
M’hi he sentit còmode, la veritat. Em veig escrivint més novel·la negra. Una altra cosa és seguir explotant el filó de Sara Reis. Ara mateix diria que no. També t’he de dir que alguns dels personatges que desfilen per Tolls ja surten en aquestes altres novel·les que tinc al calaix. La comissària Jordà, per exemple, i també Blanco l’he reciclat, és un honorable secundari que sempre m’ha ajudat molt. Tot això el lector no ho percebrà, però amb això et vull dir que Tolls té unes arrels que van  més enllà de l’estricta novel·la de gènere escrita per concórrer a un premi com el Fiter i Rossell.

Algun vincle o deutre amb l’Andreu Boix de Villaró? Amb el Cerni Llop de Lacueva? L’inspector Batlló de Casanovas?
De fet li vaig plagiar una idea a Villaró, i això no sé si ho puc explicar.

No s’hi amoïni que no ens llegeix ningú. I ell tampoc.
En certa ocasió li vaig fer una entrevista, fa vuit o deu anys, quan jo preparava el guió de Pròfugs, i em va comentar que una de les seves idees per a una futura aventura de Boix era ambientar-la en un context d’inundacions. I li vaig agafar aquesta idea d’una Andorra quasi apocalíptica, on no para mai de ploure i tot està humit i ple d’aigua que és Tolls. D’aquí el títol, d’altra banda. D’aquí i del poema de Manel Gibert (Pluja) amb què obro la novel·la. No cal que digui que el que Villaró plantejava feia molt més bona fila que el que m’ha sortit a mi.

I el pobre Bolaño, el seu tòtem literari? Quin eco hi ha a ‘Tolls’?
L’estructura fragmentària és l’únic que hi remet. De fet la vaig començar a escriure en tercera persona i no funcionava de cap manera. Un dia a la dutxa, estava a punt de llençar la tovallola, em dic: “Com ho resoldria Bolaño?” I la resposta era evident: oblidant-me de la tercera persona, desmuntant la història i tornant-la a muntar a través dels personatges, que són els que van explicant-la, cadascun des del seu punt de vista. Sabia el que havia de passar i quan, perquè al final una novel·la és un engranatge que ha de funcionar i has d’anar tancant les trames que planteges. Però el que m’interessava eren els punts de vista, anar explorant els fets segons la perspectiva de cada personatge. Era també la manera de no avorrir-me de la meva pròpia novel·la.

Què té a veure el Nil escriptor amb el Nil cineasta de ‘Andorra: trinxera’, ‘Estígia’ i ‘Pròfugs’?
En realitat vaig començar a estudiar cinema perquè jo escrivia molt, però també molt malament, i n’era perfectament conscient. Vaig anar a una classe de cine per provar i vaig dir ostres, això sí que ho entenc, potser ho hauria de provar. I m’hi vaig llançar. Amb això vull dir que l’escriptura és anterior al cinema, escriure és quasi com tornar a casa. Tinc projectes, sí, però no tinc ni el temps ni els diners per rodar res.

Es publica massa, al món en general i a Andorra en particular?
Segurament, però la veritat és que tampoc hi veig el problema. Tu l’hi veus?

Home, l’entrevista la hi faig jo a vostè, però ja que m’ho demana li contestaré: tothom té dret a escriure el que vulgui, novel·les, guions, cançons, teatre... Però haver escrit el que sigui no et dona dret a publicar-ho, ni l’Administració està obligada a donar-te una subvenció perquè puguis publicar-ho. Hi ha d’haver ajudes, sí, però també un filtre rigorós.
Vaig treballar mig any a Llibres Idees, m’encantava. Cada setmana arribaven carros de novetats i totes ens les venien com la novel·la del segle. Òbviament, era al revés: la majoria no valien gran cosa. Però és la meva opinió. Jo no soc ningú per decidir el que s’ha de publicar i el que no. Afortunadament, també t’ho dic.

Hauries agafat una novel·la com ‘Tolls’, a partir del que en diu la contraportada?
Probablement no.

De quins autors andosins se sent més pròxim?
No és cap secret: David Gálvez i Manel Gibert, a qui vaig dedicar Pròleg [premi d’assaig literari a la Nit Literària del 2022].

Un poeta noucentista, o potser japonès, trasplantat a la Cortinada, i Gálvez, un escriptor llatinoamericà que escriu en català. Res a veure.
Vertigen, el llibre de contes de Gibert, em sembla una obra mestra. És el llibre que m’agradaria escriure. I en Gálvez, és clar, retrobo la literatura de què m’he alimentat mitja vida. Cartes mortes em sembla la gran novel·la andorrana. 

‘Teoria del ridícul’, amb què es va endur l’última edició del premi d’assaig literari: hi contraposa Antoni Morell, l’escriptor institucionalitzat, amb Mael Palau, el bohemi que es decanta per viure una vida literària i que no es menja un ‘rosco’ a la vida. Què té contra el meu amic Antoni Morell?
Res. Al contrari, perquè és el pare fundador de la novel·la andorrana. Però és un pare sense fills. Perquè, quin és el descendent de Morell? Villaró? Peruga? En canvi, Manuel Castillo, aka Mael, se la té jurada a Morell, s’obsessiona fins al punt que es dedica a plagiar-lo, retorçar-lo i el resultat és una novel·la extraterrestre que essencialment és Set lletanies de mort. S’acaba convertint en el seu doble, en el fill literari que Morell no va tenir. He de dir que paradoxalment Mael mor el 1992, i Morell el sobreviu 30 anys. Al final del que parlo és bàsicament de l’ego dels escriptors.

Quant hi ha de vanitat, en el fet d’escriure?
Tot. Estic convençut que s’escriu per vanitat. Què és si no vanitós algú que et planta un llibre seu a la cara i que està  convençut que té coses a dir. I importants!

Hi ha qui per driblar la vanitat prefereix guardar la seva obra al calaix.
 Jo soc extremadament vanitós, i precisament per això crec que guardar-ho al calaix és la forma extrema de la vanitat, perquè si circulessin tothom descobriria que soc un frau. Teoria del ridícul és això: la història d’un farsant.