S’imaginen passar ‘Dancing Queen’ o ‘Gimme, Gimme, Gimme’ pel sedàs del funk? Doncs aquest ‘sacrilegi’ és el que es va atrevir a perpetrar l’home del trombó vermell vint anys enrere. El curs passat va publicar ‘RAW’, on torna a uns orígens que recorden a James Brown, i aquest celebra el 70è aniversari amb ‘Love of my Life’.

S’estrena aquest vespre a  Andorra i naturalment a Escaldes. Coneixia el festival, ni que sigui dels daurats anys 90?
Sincerament, no n’havia sentit a parlar abans de rebre la invitació, però em va fer molta il·lusió perquè sempre havia volgut visitar Andorra i mai no n’havia tingut l’oportunitat.

Quin tipus de concert heu preparat?
Som una banda de funk, així que tocarem funk. Música amb la qual et pots moure, si et ve de gust.

La seva música es mou amb naturalitat entre el jazz, el soul, el funk i el pop. Amb quin d’aquests estils us sentiu més còmodes?
Em sento com a casa a tot arreu, sempre que cregui que puc oferir alguna cosa que valgui la pena.

Diu que el seu objectiu és emocionar el públic més que impressionar-lo. Ho portava de sèrie o és una de les lliçons que li ha donat la vida?
Suposo que s’ha anat desenvolupant amb els anys. Com més aprens, més coses saps.

No acostumem a escoltar músics suecs. I menys encara, de funk. Connectarà amb el públic andosí?
Per a mi és molt important buscar aquesta connexió, especialment quan actuo en un país d’on no parlo la llengua. La meva banda i jo deixem que sigui la música qui parli, perquè és un llenguatge universal.

Com ha evolucionat la seva manera de tocar el trombó?
Ara conec millor què puc fer i què no, i intento expressar-me i transmetre els meus sentiments a través de l’instrument.

A més de trombonista, també és cantant. Com decideix quan una peça necessita la veu i quan n’hi ha prou amb el llenguatge instrumental?
Normalment ho decideixo mentre començo a escriure la peça, segons el que li escau millor.
Va treballar molts anys com a músic d’estudi. Què li va ensenyar aquella etapa d’anonimat?
Pràcticament tot: la paciència, el sentit del temps, l’afinació, la tècnica i, sobretot, arribar sempre puntual!

Alguna sessió especialment exigent o que li deixés un record inesborrable?
Una gran estrella del pop suec em va demanar que gravés un solo per al seu nou disc. Em va dir: “Toca el que sentis”. Així ho vaig fer. Després em va dir: “Podries tocar una mica menys?”. Vaig tocar una mica menys. Llavors va començar a suggerir-me les frases exactes que volia que interpretés. Jo li vaig dir: “Gràcies i adeu”.

Ser músic d’estudi significa posar-se al servei de la música d’un altre. El va ajudar a liderar els seus projectes?
Suposo que sí. En qualsevol cas, em va ensenyar a ser eficient i a no perdre el temps en coses innecessàries. També vaig aprendre molt d’una altra estrella del pop, també sueca, amb qui vaig començar a tocar quan tenia vint anys. Em va permetre desenvolupar el meu estil tot i ser músic d’acompanyament. Vaig poder fer cors i tocar solos. Va ser meravellós.

Què li agrada més: l’estudi de gravació o el directe?
M’agraden totes dues coses, però avui dia faig molts més concerts que sessions d’estudi. M’encanta trobar-me amb el públic.

Un dels seus projectes més coneguts és la reinterpretació en clau de jazz de la música d’ABBA. Com va sorgir una idea que pot semblar estrambòtica als puristes d’un i altre costat?
Vaig tocar en un disc d’ABBA, Voulez-Vous, l’any 1979. Molts anys després estava assegut en un bar d’un hotel de Colònia amb el meu productor discogràfic, Sigi Loch, mentre sonaven cançons d’ABBA pels altaveus. Tots dos vam dir: “Ei, no seria fantàstic convertir ABBA en funk?” I així ho vam fer.

Les melodies d’ABBA són gairebé patrimoni popular. Es poden millorar clàssics universals com ‘Dancing Queen’ o ‘Knowing Me, Knowing You’?
No, però sí que es pot interpretar d’una altra manera. El més important és fer-ho sempre amb respecte.

Quan adapta cançons tan conegudes al llenguatge del jazz, m’imagino que no busca tant la fidelitat com la reinterpretació.
Les dues coses. Sempre és una qüestió d’equilibri. Però, al cap i a la fi, per què triaries una cançó tan coneguda d’un compositor o d’un artista reconegut si no et semblés bona ja en la seva forma original?

Hi va haver alguna cançó d’ABBA especialment difícil de reinventar?
Totes van ser difícils, però com que ABBA em va donar permís per canviar tot el que volgués –amb l’única condició de no utilitzar cap mostra de les gravacions originals–, el resultat va ser molt satisfactori.

Què aporta el jazz a les cançons d’ABBA?
La improvisació i diferents maneres d’entendre l’harmonia, que fan que les nostres versions siguin diferents. Per exemple, vam transformar moltes cançons de tonalitat major a menor, donant-los un caràcter més funk.

Porta tres, quatre decennis als escenaris. Què és el que el motiva a sortir cada nit a tocar?
Actuar davant de públic nou i davant del que ja em coneix, sempre envoltat de grans músics, independentment de la seva edat o del seu gènere.

Què li agradaria que s’enduguessin del concert els espectadors que aquesta nit desfilin pel Prat del Roure?
Joy! Alegria!