La dels Areny-Plandolit és una nissaga pròdiga en personatges prominents –recordin el sever Don Guillem, el pare de la Nova Reforma– i sobretot novel·lescos, pensin en la pobra Dolors Parrella, primera esposa de Don Guillem, assassinada el 1855 per un pretendent (!) seu a la sortida del Liceu, i segur que els han vingut al cap la grafòmana Sumpta, compulsiva escriptora de cartes, i Pau-Xavier, mag, taxidermista i obstetra, que Joan Peruga ha convertit en protagonistes de Últim estiu a Ordino i de El museu de l’elefant. N’hi ha d’altres que esperen torn, el mateix Peruga ho ha dit moltes vegades, com el fill de Pau-Xavier i el també fotògraf Ramon. I des d’ara mateix ja podem anar afegint a la llista el nom de Maria Rosa, protagonista de la sensacional aventura d’arqueologia musical que proposa David Sanz aquest vespre als jardins de la casa pairal.

En realitat és una versió ampliada de l’espectacle que va estrenar al gener. Llavors amb guitarra, flauta i violoncel i ara amb una formació de cambra que inclou quartet de corda (violins, viola i violoncel), tercet de vent (flauta, clarinet i fagot) i naturalment guitarra. Recordin que el repertori procedeix del Cuaderno de música para fuerte-piano para la diversión de Doña Maria Rosa de Areny-Plandolit y Jordana exhumat a la sensacional biblioteca familiar. Són un centenar llarg de partitures manuscrites –104, per concretar: danses, contradanses, valsos i minuets, música religiosa i àries d’òpera– amb noms destacats com Domenico Cimarosa (Le trame deluse), Carlo Coccia (La dona selvaggia), Giovanni Paisiello (La máscara ral) i sobretot Rossini, molt de Rossini, la música que devia sonar a l’època al Teatro Real de Barcelona, especula Sanz, transcrita per Antoni Coderch, mestre de capella de la catedral de Santa Maria i professor de la nostra Maria Rosa: “El repertori habitual de les persones que sense exercir professionalment volien cultivar la música de forma domèstica”. Pensin en Jane Austen, que quan no escrivia se la passava tocant el piano mentre Cassandra cantava, o encara millor, assistint a balls a Steventon, Bath o Southampton.

El Cuaderno, en fi, està datat el 1820, dos anys abans de morir Maria Rosa, als 21 anys i probablement en el part en què va néixer el futur Don Guillem. Sanz n’ha transcrit per a corda i vent una dotzena de peces originàriament escrites per a piano forte, l’antecessor del nostre piano, inclòs el Vals de Maria Rosa de Areny, que podria haver escrit ella mateixa –podria, diu, si interpretem que el de indica autoria, no pertinença– i una Lamentación escrita a mà, curiosíssima peça pròpia del repertori de Setmana Santa, només en clau de sol i que no queda clar per a quin instrument va ser concebuda: “Al Cuaderno només hi consten les notes, sense indicació de tempo, ni de caràcter, ni d’articulació ni de dinàmica. Puntualment algun piano i algun forte, i para de comptar. A l’època es notava així, i les indicacions es transmetien de forma oral”. De fet, d’una d’aquestes escasses indicacions, Volti presto, mi señora, ha extret el títol de la vetllada.

A banda de ressuscitar dos segles després la banda sonora del 1820 i de fer-ho a més in situ –només es podria superar si el concert tingués lloc a la gran sala de ball de la Casa d’Areny-Plandolit– l’altra gràcia del concert d’avui és la guitarra amb què tocarà Sanz. Una de les dues guitarres romàntiques que s’han conservat entre nosaltres –l’altra pertanyia a la Casa Rossell, com no, rivalitat fins i tot en això– i de la qual n’ha pogut reconstruir la biografia juntament amb el Lothian i musicòleg català Joan Pellissa: la que tocarà Sanz avui havia pertangut a Neus d’Areny-Plandolit, l’esposa de Bartomeu Rebés, s’ha conservat en perfectes condicions, i molt probablement, especulen, la va construir cap al 1850 Francisco España III, tercera generació d’una il·lustre nissaga de lutiers barcelonins: “Així ens ho fan pensar la forma i els ornaments de la tapa harmònica”. Mirin-se-la bé. La tenen aquí al costat: és més petita que la moderna, que s’imposa a partir del 1900, i que té la caixa harmònica considerablement més ampla, la silueta dibuixa un 8 gairebé perfecte i les cordes, és clar, eren de tripa d’ovella –el niló es va fer esperar fins als anys 30: “És un so més tendre, més rodó, però no té tanta potència”.

En fi, que si tenen curiositat per saber com sonava exactament Andorra el 1820, passin aquest vespre per Ordino.