Philippe Herreweghe i el Collegium Vocale Gant desfilaven la nit de dijous pel Centre de Congressos de la capital, en aquesta Temporada 2.0, i deparaven un gran moment musical. El públic responia amb calor, tot i que no en número: en qualsevol altre lloc haguessin fet un ple. 

En el principi, ja saben, la imatge tenia una funció màgica; durant segles i segles, allò que avui considerem obra d'art complia una funció, tenia un valor de culte. Després vam arribar nosaltres, entenent per aquest nosaltres la gent de la modernitat racional i tot plegat, i el valor de culte de l'art es va convertir en un altre valor, l'econòmic. De fet, si ho prefereixen, vam mantenir el valor de culte, però un culte diferent, que es ret en altres recintes i amb unes altres litúrgies, començant pels prestigiosos museus on ens atansem per adorar el geni i les seves realitzacions. Ara hem fet un pas més (o un pas menys, un pas enrere o un pas en el buit) i li hem donat el valor d'espectacle. Res no ens serveix si no és espectacular: hi ha qui es cruspeix tres hores de cua per veure La Gioconda i surt decebudíssim perquè en els fugissers vint segons que li pot dedicar només en treu la conclusió que és petitíssima. Què s'esperava? Doncs res, convertim-ho en espectacle de grans dimensions, amb molta pantalla, molta resolució, que tot sigui molt immersiu, molt vivencial, molta experiència. Però on queda l'experiència estètica? L'ase prefereix la palla a l'or, advertia Heràclit. Que bé ens dibuixa aquesta frase, escrita fa dos mil·lennis i mig. 

Què t'empatolles?, nena, què hi té a veure això amb el concert del Collegium Vocale Gent, ni amb Philippe Herreweghe ni amb les cantates 185 i 14 de Johann Sebastian Bach i la Missa en Fa major, BWV 233? Doncs hem de reconèixer que potser poc o res, o potser molt, perquè el mateix procés l'ha viscut la música. En aquest cas, aquella música litúrgica, que el mestre d'Eisenach escrivia perquè els fidels la cantessin cada diumenge. S'imaginen en el seu lloc? Ara ens hi atansem amb reverència, però en recintes diferents d'aquells per als quals aquesta música va ser concebuda. Com haguessin sonat els de Herreweghe en una de les nostres esglésies? (deixant de banda el nyic-nyic de la tarima instal·lada a l'escenari i algun murmuri inoportú del sistema de sonorització). El concert compleix la seva particular litúrgia, incloent-hi els calorosos aplaudiments que es van endur els intèrprets, el director que en acabades les tres obres abraçava els integrants del Collegium, i aquell membre de la secció de vents que, mentre no tocava, movia els llavis cantussejant la part vocal (això ens ho explica, divertit, el company Marià Cerqueda, bachià convençut). 

Una nit per a l'agraïment, la reflexió i retre culte a l'art, ni que sigui a la nostra manera.