Cristina Canut s’endú el Fiter i Rossell de novel·la amb ‘Aleteig’ i Carles Gascón, el d’història amb ‘De la Vall al Principat’.
Doble festa per a les lletres andorranes. Primer, perquè la Nit és el més veterà, per no dir venerable, dels nostres certàmens, amb tot el que això comporta de bo i també de... En fi, deixem-ho aquí. I segon, perquè els dos premi grossos, el Fiter i Rossell de novel·la i el Principat d’Andorra d’investigació històrica, es van quedar a casa. Això no és a priori un punt a favor, i només ho sabrem quan llegim els manuscrits. Però què volen els digui, entre el patracol d’un novel·lista ignot de la Catalunya interior o d’un professional dels premis de comarques i la segona novel·la de Cristina Canut, potser que provem amb ella.
Perquè seu és Aleteig, en el retorn de Canut a la novel·la tres anys després de debutar amb La veu d’un perfum. Aquella era gairebé un treball acadèmic concebut a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. Aleteig és més complexa i temàticament més ambiciosa, amb una protagonista, Clara, professora de literatura francesa al Lycée, que surt d’un càncer de mama i reprèn el contacte amb Luc, antic amor de joventut avui novel·lista d’èxit amb qui havia coincidit en l’etapa universitària a la Sorbona, i Gustave Simon, professor i antic resistent, i se sent impel·lida a escriure ella mateixa una novel·la juvenil per explicar a les noves generacions el paper d’Andorra en un moment clau de la història contemporània: “Quan jo estudiava la II Guerra Mundial, tot eren Pariatges i més Pariatges. Acabaves els estudis convençuda que hi havíem tingut un paper marginal com a país neutral. I no va ser ben bé així, com jo mateixa he descobert amb estupor”.
Quan vam deixar de ser espanyols
Així que el Fiter i Rossell tindrà un regust històric que s’avé perfectament amb De la Vall al Principat, que firma l’historiador alturgellenc Carles Gascón –en recordaran, segur, El Consell de la Terra: els orígens, que va publicar tres anys enrere per compte del Consell General– i que gasta subtítol quilomètric, L’evolució institucional d’Andorra fins a la separació de la monarquia espanyola (segles IX-XVII), però explícit, i amb una nova i revolucionària aportació historiogràfica: el moment exacte que deixem d’estar sota sobirania espanyola i passem a la francesa, que és el moment en què deixem de tenir pròpiament cosenyors, diu Gascón, i passem a tenir coprínceps.
Això va ser el 1655, en el context de la Revolta Catalana i la Guerra dels Segadors. Va ser ni més ni menys que Lluís XIV qui aquell any es va referir per primera vegada a ell mateix i al bisbe d’Urgell com a coprínceps d’Andorra. Una situació de fet que va sancionar quatre anys després el Tractat dels Pirineus, que posava fi a la Guerra dels Trenta Anys, malgrat l’intent dels delegats espanyols de salvaguardar la fins aleshores incontestada sobirania espanyola sobre les Valls Neutres.
Fins aleshores, insisteix Gascón, tant el bisbe d’Urgell com el comte de Foix, primer, i el rei de França, després, eren només cosenyors feudals d’Andorra, supeditats a la superior sobirania del monarca espanyol, per molt estrambòtica que pugui semblar aquesta situació. De fet, “els successius privilegis als andorrans de Carles V i els Felips, II i III, es refereixen sistemàticament als “nostres vassalls” o als “nostres homes d’Andorra”. Tot això, conclou, s’interromp amb el procés espectacular de la Guerra dels Segadors, que esclata el 1640, quan tot l’“espai català” passa a dependre de Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, “i comença una progressiva i definitiva desvinculació d’Andorra respecte de la monarquia espanyola”. En certa manera, conclou Gascón, el Tractat dels Pirineus marca el moment que Andorra esdevé independent, amb totes les cometes pel que ser independent podia significar al segle XVII”.
Tant el Fiter i Rossell com el Principat d’Andorra estan dotats amb una bossa de 10.000 generosos euros. El primer el publica normalment la lleidatana Pagès, davant el legítim escàndol dels editors locals, i veurem què passa aquesta vegada. De la Vall al Principat, el Consell General, que és qui dota el premi.
Ginestà repeteix al MoraBanc de contes
El palmarès de la Nit va tenir ahir, dèiem, especial color local. A banda dels dos premis grossos, Albert Ginestà es va endur el premi de contes i narracions amb Inconfessables, cinc contes que tenen com a fil conductor, diu, fets traumàtics dels quals difícilment accedim a parlar en públic, des dels abusos sexuals fins a les addiccions: “Aquesta part secreta que tots tenim, que ja he tocat en altres obres meves que m’interessa especialment explorar”. De nou, amb una particular arquitectura que fuig del relat telegrafiat i previsible i amb què pretén a la vegada divertir-se i sorprendre el lector. Ginestà retorna així a la distància curta després de dues novel·les (Un mar de secrets i Quadern blau) i com qui diu a casa, perquè el 2010 i el 2019 ja havia guanyat aquest mateix premi amb I.reals.
L’altre nom nostrat de la Nit és el del director o dramaturg Juanma Casero, accèssit al premi de teatre amb ab-rha-kha-dab-rha, una comèdia “blanca, divertida, per a tota la família i amb fantasma a dintre”, diu: el de la Roser, la dona a qui li toca la grossa de la loteria, mort immediatament després d’un atac de cor sense haver dit on ha guardat el dècim i els fills contracten una mèdium per contactar amb la difunta. Completen el palmarès domèstic Laura Cugat i Teresa Ventura (periodisme), mentre que el de novel·la curta va repartir un accèssit (la barcelonina Laia Solà, per L’últim sopar), el de poesia va ser per al mataroní Joan Carles González (Camille Claudel a les portes d’un infern de Rodin), el d’assaig literari, per al també barceloní Josep Muñoz (Sol de nit) i el Juli Verne de ciència-ficció va quedar desert.