Es diu Maria i és una sense sostre de mitjana edat que sembla molt més gran. Eulàlia Grau (Terrassa, 1946) es va passar un any seguint-la pel barri de Sants, el seu reialme, sense que la Maria –que en realitat no es diu Maria, i no li arribem a veure mai la cara– se n’adonés mai, perquè l’únic que vol, diu, és que la deixin viure i morir als seus carrers, en un racó del barri que ha convertit en casa seva. Diu que quan els serveis socials li van oferir una habitació on dormir, va declinar amablement la invitació i no es va voler moure del carrer. I diu també que la Maria va acabar convertida en una sense sostre a causa d’un marit que l’atonyinava. Va ser deixar-lo i ingressar en una marginalitat d’on no ha sortit mai més i d’on ella tampoc ja no vol sortir. La seva és per tant una història robada que Grau ens serveix ara, tretze anys després de fotografiar-la pels carrers de Sants, i que li serveix d’una banda per reflexionar sobre el destí fatal que de sobte un dia s’abat sobre una persona i s’hi acarnissa sense marxa enrere possible –“Potser una feina a temps l’hauria pogut salvar d’aquest infern, però no la va saber trobar o no en va tenir mai l’oportunitat”, especula l’artista– i que de l’altra posa el contrapunt de Me gustaría morir en un lugar donde nadie me viera, la instal·lació reina de L’art com a compromís ètic, l’exposició que fins al 21 d’octubre li consagra la Sala de Govern al Parc Central. I diem que és un contrapunt perquè la instal·lació es completa amb una col·lecció de retalls audiovisuals que a la manera d’un collage retraten la corrupció imperant al món de l’empresa i de la política espanyoles: Bárcenas, el Bigotes, Kitchen, i per allà al mig, el rei Emèrit i la infausta cacera de Botswana i, atenció, fins i tot el nostre Gao Ping, quina santa casualitat.

Si ens hem allargat en la descripció d’aquesta obra no és només perquè ocupa l’espai central de l’exposició, sinó perquè encarna i resumeix les dèries que han impulsat l’obra de Grau des de finals dels anys 60: els moviments veïnals i la reivindicació social, la invisibilització de les classes populars, la perpetuació del sistema capitalista i la discriminació de gènere. I sempre amb una sorprenent coherència estètica, primer a través del collage, després de la serigrafia i el fotomuntatge, i a partir del 2000 ja plenament decantada cap a videoart. Precisament, la gràcia de L’art com a compromís ètic és que per primera vegada reuneix –diu el comissari, Ricard Planas– tota l’obra videogràfica de Grau i la contextualitza amb una selecció retrospectiva del més significatiu de la seva trajectòria. Les primeres obres –la sèrie Etnografies, dels primers anys 70– ja es decanten obertament cap a un pop art  reivindicatiu i de gènere –Cartell de la Sala Vinçon (1973) és en aquest sentit paradigmàtic, i també interessantíssim– que l’allunya de l’art conceptual que triomfava en aquell moment i que ja no abandonarà mai més. Posats a citar-ne dues, quedem-nos amb Interior del Liceu (1972), inquietant vinyeta on l’intern d’un camp de concentració, abillat amb l’infame pijama de ratlles, se superposa a la platea del coliseu barceloní, i amb el videoart SOS Enric Granados (2925), l’última mostra del seu compromís amb la lluita veïnal, en aquest cas la dels veïns d’aquest carrer de Barcelona on hi ha quasi tants bars i restaurants (96) com edificis d’habitatges (114).

Però la gran virtut de L’art com a compromís ètic és descobrir-nos l’obra d’una artista que s’ha mogut sempre entre l’avantguarda i l’activisme i de la qual –admetem-ho– probablement molts senten avui a parlar per primera vegada, potser perquè ha viscut gran part de la seva vida entre Alemanya, la Xina i el Japó, potser perquè va pagar una certa audàcia conceptual i creativa amb la invisibilització que ella mateixa denunciava. La mena de retrospectiva que li dedica la Sala de Govern li restitueix parcialment el lloc que li correspon, i no deixa de ser un acte de justícia poètica. És cert que exposar en un espai com aquest no té gaire de contestatari, que ha sigut sempre el camp de joc de Grau. Però posin-la en el context de la Barcelona del tardofranquisme i la cosa canvia com de la nit al dia.