D’acord: Anna Mangot diu que conceptualment la seva obra no té res a veure amb la de Christo. Ja saben, l’artista búlgar que va convertir en espectacle les instal·lacions ambientals i que ho embolicava tot: des d’un moble fins a una illa, una montanya o el Reichtag. Però la seva intervenció al pont de París és el més pròxim a Christo que s’ha vist en aquest racó nostre de món. Curtains, que és com ha titulat a la criatura, es va acabar d’instal·lar ahir de matinada: va caldre tallar el trànsit perquè l’empresa de treballs verticals que s’ha encarregat d’instal·lar la... instal·lació -i perdonin la redundància- pogués operar una grua i accedir als trams més elevats de l’estructura.

A Mangot li va tocar el pont de París, dintre del sector comercial que durant el Shopping Festival -del 9 d’octubre a l’1 de novembre- lluirà una estètica ètnica. “I jo només vaig posar una condició: treballar amb tela, perquè jo sóc artista tèxtil”. I el resultat, en fi, és el “vestit a mida” -ara se’n diu bespoke, com la botiga de la plaça Benlloch- que tenen aquí dalt. Insisteix Mangot que ella no s’ha limitat a embolicar amb llençol blanc el pont -com hauria fet Christo- sinó que ha confeccionat (i cosit) un jerseiet a mida dels quatre tirants i la quarantena de tensors que mantenen el pont dret. Aquesta és de fet una altra diferència amb el búlgar, que quan s’hi posava no es quedava a mitges: ell ho hauria embolicat tot, inclòs el carrer; Mangot s’ha limitat als pilars metàl·lics.

Per a Curtains ha utilitzat 200 metres de tela que, seguint el tema donat -la moda ètnica: visca els estampats- imiten la pell animal. Atenció: la imiten, perquè és roba 100% polièster. Zebra, lleopard i tigre. Va estar a punt de posar-hi també una mica de jirafa, “però el que buscava era un estampat que semblés real, i aquella jirafa era molt poc natural”. ¿Resistirà tres setmanes a la intempèrie? Diu que sí, perquè es tracta precisament d’un teixit sintètic que ni es descoloreix ni absorveix l’aigua, i que a més és molt lleuger -els 200 metres amb prou feines pesen 50 quilos. Si ho diu ella, que en té el cul pelat -amb perdó- de remenar robes i robetes, així serà. I adverteix finalment que igual que no té cap parentiu amb Christo, tampoc amb Teixint cultura, la instal·lació amb què ha participat a l’Andorra Land Art i que fins al 18 d’octubre customitza la façana del Centre Cultural Lauredià.

I també va de façanes Walking, la intervenció de Samantha Bosque -recordin aquell mur de post-it que l’any passat va aixecar a la Rotonda- a la plaça Benlloch de la capital: dos centenars de sabates de taló d’agulla -talonarro, més aviat- totes pintades de rosa i que s’enfilen per la façana del Comú, vigilades de prop per un maniquí, també rosa i que també penja d’allà dalt. El resultat és un francament kitsch, però l’impacte està assegurat. En aquest sector li correspon el look boho-chic -arrossinat però de marca, per entendre’ns- i ella va triar el taló i el rosa “per emfasitzar l’element femení del shopping”. El millor, però, és el maniquí, que encarna el frenesí consumista d’una clienta modèlica que és capaç d’enfilar-se a una façana per satisfer la seva dèria: comprar. Shopping. El desplegament artístic del festival es completa amb les instal·lacions d’Ahmed Keshta a Coprínceps (1/2 tights); Morrison, davant de l’STA (Pegs & Pegs); Guàrdia, a Illa Carlemany (Haberdasher’s), i Óscar Fernández, en diversos sectors d’Escaldes i la capital (Hats).