L'autor de 'Soldados de Salamina' recrimina als polítics independentistes que no hagin assumit l’abast dels fets del 6 i 7 de setembre del 2017.
No va tenir pèls a la llengua, Javier Cercas, dissabte al Consell General. L’autor de Soldados de Salamina, El impostor, Anatomía de un instante i El monarca de las sombras –recentíssim premi André Malraux de literatura– va desfilar pel cicle Conferències sobre la democràcia organitzat amb motiu del 25è aniversari de la Constitució i va deixar anar unes quantes reflexions que no conviden precisament a l’optimisme.
La primera té a veure amb la mateixa essència de la democràcia, greument ferida –opina el novel·lista gironí– per l’onada de “nacionalpopulisme” a què assistim estupefactes a Europa i als EUA, i amb el cas extrem d’Hongria, “que no podem considerar que, ara mateix, sigui una democràcia”. El defineix com “una màscara postmoderna i no tan letal –de moment– com els totalitarismes dels anys 30”, i adverteix que a cada país es manifesta amb els seus matisos: als EUA, amb Trump; a la Gran Bretanya, amb el Brexit; a Itàlia, amb Salvini, i a Espanya... amb l’independetisme català: “Estem cometent errors de manual, que ja vam cometre als anys 30: tornen els nacionalismes, els líders carismàtics, les solucions màgiques a problemes complexíssims, la rebel·lió contra les elits i el menyspreu de les institucions”.
Per exemple? La convicció que la democràcia és “votar i prou”: “No oblidem mai que Franco va convocar un referèndum, i Hitler, tres! La democràcia és la separació de poders, l’imperi de la llei, les institucions que es controlen les unes a les altres, i són també les formes. Tot això és elemental, pur Montesquieu, i s’hauria d’explicar a les escoles perquè hi ha qui no ho sap i qui no ho vol entendre. I contra tot això es dirigeixen els nacionalpopulismes i els líders carismàtics.” Una impugnació en tota regla de la fi de la història que preconitzava Fukuyama als anys 90: “Ell proposava que després de la caiguda del mur i la desintegració de l’URSS, la democràcia a Occident era l’única alternativa, que era irreversible. Doncs estava equivocat, com demostra la regressió democràtica a què estem assistint a Hongria, a Polònia i a d’altres països”.
A l’independentisme li va retreure que Torra, Puigdemont i companyia insisteixin que parlen en nom del “poble català”, quan representen en el millor dels casos el 47% dels votants, que hagi manipulat el llenguatge –“un instrument típic de la postveritat”– camuflant primer sota el dret a decidir, que “no vol dir res”, diu, “perquè decidir és transitiu, s’ha de decidir sobre alguna cosa”, i ara sota el dret a l’autodeterminació, el que no és sinó el dret a la secessió, que no reconeix cap Constitució de cap país democràtic, excepte la de San Marino, i que el dret internacional reconeix tan sols en tres casos taxadíssims: violació dels drets humans, estat de guerra i colonització. Dit això, Cercas admet com a hipotètic horitzó una solució a l’estil del Quebec... “en el cas que un 70% dels ciutadans ho demanés de manera clara, inequívoca i continuada, i no en un rampell instigat evidentment per la crisi del 2008 i el 2009: la via canadenca seria en aquest cas la meva solució”.
El que en canvi no pot ser de cap manera una solució acceptable és “violar la democràcia en nom de la democràcia”. I això, sosté, és exactament el que van fer els polítics independentistes els dies 6 i 7 de setembre del 2017 amb l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió: “Derogar l’estatut d’autonomia i violar tant la Constitució com el dret internacional. I lamentablement els polítics independentistes no han admès públicament que allò no es podia fer.” Que Espanya no és realment una democràcia, i que no ha deixat mai de ser “franquista”? “Això és senzillament mentida, i no ho dic jo, sinó la unitat d’intel·ligència de The Economist, que el 2017 col·locava Espanya entre les dinou democràcies plenes que hi ha al món, una qualificació que –per cert– no mereixen ni França, ni Itàlia, ni el Japó, ni els EUA.”