Vostès potser no se’n recorden i nosaltres gairebé tampoc, perquè en vam parlar a principis del 2020, just abans de la pandèmia, i qualsevol recorda res d’abans de la Covid. El cas és que amb motiu de la primera redacció de l’entorn de protecció de Casa de la Vall –sí, el que ha acabat en seu judicial, aviat en tindrem notícies– els tècnics de Patrimoni havien inventariat el parc d’escultures que hi havia als jardins del recinte i hi van trobar a faltar una peça de ceràmica de Pilar Riberaygua. Segons la documentació, havia estat durant uns anys, ningú no sabia des de quan ni fins quan, “sobre un parterre a la vora del colomer”. I que tenia alguna relació amb el món del futbol. Res més: ni títol, ni fotografia, ni dimensions. Fins i tot Josep Maria Ubach, en aquesta obra de la Seu en què s'ha convertit el seu inventari d'escultura a la via pública, la considerava "desapareguda".

La cosa es va quedar així, als llimbs, fins que el periodista Àlex Terés va topar fa un parell d’anys amb el rastre de l’escultura en una vella crònica a Mundo Deportivo firmada per Alberto Sanchís i datada, atenció, el 29 de setembre del 1986. Sota el títol ¡Andorra barcelonista! relatava amb prosa èpica la I Trobada Internacional de Penyes Barcelonistes, que va reunir a la capital un centenar llarg de penyes i que va tenir el punt culminant en la inauguració del Monument de la Trobada, “sito en el recinto de Casa de la Vall, para que el barcelonismo quede enclavado para siempre en el propio corazón del Principado”.

Ja hem vist que aquest “para siempre” va ser més aviat efímer i que la peça va desaparèixer de seguida dels jardins i, naturalment, de la memòria popular. Terés, tossut, en va buscar la pista a Sindicatura i contra tot pronòstic la peça va aparèixer al magatzem. En un precari estat de conservació –ha hagut de passar pel taller de la restauradora Mireia García– però sencera. A partir d’aquí va contactar amb els legítims propietaris, que no son altres que la Penya Barcelonista, i amb el Comú de la capital, amb una dèria entre cella i cella: recol·locar-la en un espai adequat. I aquest espai és l’estadi Joan Samarra, on aquest matí ha arribat directament des del taller. La inauguració oficial es farà esperar a mitjan novembre, està prevista l’assistència d’un alt mandatari del Barça –Terés ho deixa aquí– i tot plegat emmarcat en el 125è aniversari del club culer, que se celebra aquest curs.

La peça en qüestió es titula Gol, consisteix en una espiral de ceràmica que fa 90 centímetres d’alçada, 110 de llarg i 80 d’ample i que representa l'estela que deixa en l’aire la trajectòria de la pilota quan es dirigeix cap a la porteria, el seu destí natural. Això, al frontal; al darrere hi ha gravada l’empremta de la xarxa de la porteria, i a sota, la firma de l’autora. La gràcia de Gol, a banda de l’episodi històric que commemora, és que es tracta de l’única escultura de la traspassada Pilar Riberaygua que s’ha conservat a la via pública. De fet, l’objectiu de l’operació Gol era “restituir-la a l’espai públic, per a on va ser concebuda”, diu Terés.

La pregunta òbvia és: per què va anar el periodista a espetegar a aquella pàgina del Mundo Deportivo de fa trenta anys, trenta? Doncs perquè Terés,ue d'altra banda és membre de la nova i flamant Comissió social del Barça, s'havia  embarcat en un projecte que veurà la llum la setmana que va, quina casualitat, i que sota el títol Andorra blaugrana documenta en dos centenars d’episodis les “estretíssimes relacions esportives, econòmiques, polítiques i culturals que històricament ha mantingut el club català amb el nostre país”, des de la primera referència documental, una fotografia de Josep Samitier, llegendari davanter que va liderar la primera edat d’or del Barça i que als anys 40 va iniciar l’idil·li andorrà dels blaugrana -els més veterans segur que recorden Kubala i companyia desfilant per aquí als anys 50- fins a les estades de pretemporada que entre el 1983 i el 1987 el Barça de Venables, Menotti i Cruyff va prodigar entre nosaltres, amb moments mítics com aquest de Maradona entrant al Park Hotel de la capital. Per no parlar del pes específic de la Penya Blaugrana d’Andorra, fundada el 1961 arran de la primera i mítica final de la Copa d’Europa de Berna, que el Barça va perdre inopinadament contra el Benfica (2-3), amb gols per cert de Kocis i Czibor. El Barça va estavellar quatre xuts als pals, que aleshores eren quadrats, i que en endavant es van substituir per l’estructura cònica actual, i no van disputar cap altra final de la màxima competició continental fins al 1986. Contra l’Steaua. I també va perdre.

Que consti que no va ser culpa nostra. Ni a Berna ni a Sevilla.