No estava perdut, estava decapitat

El que queda del colomer de casa Mateu, a la capital, sobreviu anònimament a l'ombra de l'edifici administratiu.

Doncs no, no el van aterrar quan van obrir el vial de Doctor Vilanova, que uneix la plaça Rebés amb Prat de la Creu, a la segona meitat dels anys 70, ni tampoc quan a principis del decenni següent es va aixecar l’edifici administratiu. De fet, el colomer de casa Mateu que quinze dies enrere donàvem per desaparegut sobreviu de la forma més humil i també anònima literalment a l’ombra del búnquer. Només el veuran si pugen per Doctor Vilanova o s’hi treuen el cap per la terrassa de la plaça del Poble, mirant cap a Sant Esteve. Però és molt possible que els passi desapercebut, perquè es tracta avui d’una estructura irreconeixible i amb tendència a l’absurd. Ho va veure clarament Pere Canturri: “Aquesta construcció, que havia format part de la fesomia de la vila, apareix ara degollada i sense sentit”, deia a principis dels anys 80 a Colomers i palomeres d’Andorra la Vella.

Doncs quatre decennis després continuem exactament al mateix lloc, amb l’agreujant que si no fos per la monografia de Canturri no quedaria rastre documental d’un dels dos únics colomers que sobreviuen avui a la capital –l’altre és el de la Casa de la Vall, i diu de nou Canturri que n’hi havia hagut un tercer “vora de cal Solana, al Pui d’Andorra la Vella, que es pot veure en una fotografia de Labouche del 1906, juntament amb el de Casa Mateu”. Cap indicació in situ, ni cap referència a la pàgina web del Comú. Com si no hagués existit mai, i com si no existís encara.

És així com el vam donar per desaparegut quan quinze dies enrere Jordi Casamajor va publicar una raríssima postal de principis del segle XX on el colomer de casa Mateu es destacava clarament al peu de Sant Esteve i sobre dels camps de Prada Casadet. Casamajor no n’havia pogut reunir cap testimoni oral –ni tampoc escrit, fora del llibret de Canturri, publicat per cert per Velles Cases– que l’ajudés a identificar-lo. Però va ser escriure’n el poc que se’n sabia al BonDia i tocar la tecla, perquè l’endemà mateix els historiadors Francesc Rodríguez i Climent Miró advertien que el colomer havia sobreviscut a Doctor Vilanova.

Més que el colomer, els vestigis que en queden: per algun motiu, l’estructura va ser decapitada en algun moment entre finals dels 70 i principis dels 80 –Canturri ja el veia “degollat”, quan va escriure el llibre– i per això li falta exactament el barret amb els dos nivells que formaven un graó, amb dues obertures per on s’envolaven els coloms: “Penjat d’un penyalar per tres costats, sols tenia accessible la façana nord, on s’obria la porta. El llosat, a dos nivells, deixava lloc a l’eixida dels colomers de cara a la plana de conreus i al riu. Les façanes guardaven el vell arrebossat color canyella. L’escalonat de les lloses de protecció de les façanes que vorejava el finestró era d’una harmonia estètica sorprenent”.

Potser el van aterrar arran del foc que en va consumir el llosat –Miró encara en recorda el barret socarrimat–, però el cas és que només en queda el tronc, que conserva el to vagament canyella que deia Canturri. Òbviament, no és Sant Vicenç d’Enclar, i potser no toca reclamar-ne la reconstrucció. Però continua sent un dels dos colomers que es conserven a la capital. A les Bons, el de cal Cotxa és un atractiu turístic. No mereix el de casa Mateu ni tan sols un trist rètol?