No ho veiem, però existeix

El Museu del Tabac exposa un centenar d’imatges de Luis Monje, guru de la fotografia científica.

Vostès potser no ho saben, o potser ho intueixen però no s’ho acaben de creure. Però el cert és que tots tenim aura, cosa que no vol dir que tots siguem sants. Ni remotament. Però d’aura en tenim i ens ho demostra l’anomenada fotografia de Kirlien, que és una sorprenent tècnica que permet registrar la corona que apareix quan un cos se sotmet a un camp elèctric de molt alta intensitat, i que es veu que va variant segons el grau d’humitat. És molt més prosaic que el que podíem sospitar, però existir, existeix, i ho poden comprovar si es passen per l’exposició Fotografia científica, que recull prop d’un centenar d’imatges del castellà Luis Monge (Guadalajara, 1956) i que fins al 26 de gener es pot visitar al Museu del Tabac lauredià: hi veuran l’aura d’una clau –de les que es posen al pany d’una porta– o la que genera una empremta dactilar. Doncs la fotografia de Kirlian és una de la trentena de tècniques que utilitza la fotografia científica, especialitat que Monje ha cultivat els últims 35 anys i en què, al capdavant del Gabinet de Fotografia Científica de la Universitat d’Alcalà de Henares, és una referència mundial. 

Si això de l’aura els ha cridat l’atenció, potser els interessarà també saber que al Museu del Tabac s’hi exposen aquests dies imatges de les escates d’una papallona, de la pell d’una granota, la llum que desprenen els mosquits carnívors Arachnocampa Luminosa, que afortunadament viuen només a Nova Zelanda o la fluorescència que emet un escorpí. Fascinant, oi? Doncs no ho són menys que clàssics com ara el moment exacte en què un ou explosiona, o en què una bala surt literalment disparada del revòlver. Les dues últimes imatges es poden captar gràcies a l’anomenada fotografia d’alta velocitat, que permet registrar fenòmens tan ràpids que resulten invisibles no només a l’ull humà, sinó també a les càmeres convencionals, que –diu Monje– poden aconseguir pulsacions d’1/45.000 segons. La fotografia d’alta velocitat ho multiplica per 20, i s’enfila a pulsacions d’1/1.000.000 segons. 

Doncs la fotografia científica trealla amb una trentena més de tècniques, que permetenveure no només el que passa molt, molt ràpidament, sinó cossos petitíssims (supermacro, fotomacrografia i fotomicroscòpia electrònica, la reina, que arriba a uns increïbles s 3.000.000 d’augments), l’espectre ultraviolat i també infraroig. Fotografia científica es completa amb una pelet morbosa secció forense, que com sap qualsevol seguidor de CSI serveix per documentar qualsevol element que pugui servir de prova en l’escenari d’un crim: al Museu del Tabac hi ha l’estudi del crani d’un suïcida que va morir, en fi, d’un tret de bala a la templa. L’apartat consagrat a la fotografia mèdica, amb la imatge no menys torbadora d’un fetus que patia de llavi leporí mort a les 18 setmanes. Doncs pensin que Monje ha disparat al llarg de la seva carrera prop de 380.000 fotografies. La d’històries que pot explicar.