No tot és Brudieu

A casa del prevere Joan Batlló s’acostumaven a celebrar, amb una certa regularitat, concerts diguem-ne domèstics. També hi havia les siestes musicals durant la festa del Corpus o la de Sant Francesc de Sales, amb música no religiosa. O processons amb gran aparell musical que s’aturaven en punts com davant els Agustins. L’impremta local editava textos de villancets per al concert de Nadal. L’ensemble de la catedral de Santa Maria sumava entre setze i una vintena de membres, entre cantants i instrumentistes. Músics, per cert, que gaudien d’un bon salari (entre 50 i 100 lliures anuals, gens malament per al moment) i que formaven part d’un circuit que s’endinsava per la resta de la Península i recorria ciutats europees. Els mestres de capella −noms com Jaume Balius, Mauricio Espona i Bruno Pagueras, que s’afegeixen a una nòmina indubtablement encapçalada per Joan Brudieu− coneixien i manegaven les partitures de l’avantguarda del moment (les que a Salzburg i Viena i altres centres de la cultura europea del moment escrivien Mozart i els seus contemporanis), com demostra el quadern de Maria Rosa Jordana del 1820 que forma part del fons Areny-Plandolit. Aquest, a grans trets, és el dibuix de l’ambient musical que es vivia a la Seu d’Urgell entre els anys 1767 i 1836, els que han centrat la tesi doctoral que Joan Benavent Peiró acaba de llegir a la Universitat d’Andorra. 

Per què la música a la Seu i per què aquest període tan concret? “Com a lloc de producció musical, la Seu d’Urgell és un terreny ben fèrtil, però que encara està per estudiar”, més enllà dels mestres Brudieu o Marfany. I per aquí ha començat, per posar cara a tres figures del classicisme, els esmentats Balius, Espona i Pagueras Salzburg −i a la seva obra. S’ha aturat en tres dels més de cent noms que ha lligat en tal posició. Eren titulars de llocs de feina cobejats i ben pagats: 250 lliures anuals, als que s’accedia per oposició i que asseguraven l’ocupació de per vida. “A la Seu no estarien a l’alçada de Barcelona o Tarragona, però déu-n’hi-do”. 

Benavent, que va ser docent al Conservatori dels Pirineus entre el 2009 i el 2016, ha pogut capbussar-se en un fons musical, el de l’arxiu del Bisbat, inèdit i considerablement ampli: més de dos mil partitures. “No és que sigui un arxiu desconegut, però el fet d’estar allunyat dels centres universitaris i de recerca fa que estigui per explorar”. 

Tampoc tenien un perfil dibuixat els tres mestres de capella sobre els quals Benavent posa el focus. Començant per Baulius, que es va estar a la catedral de Santa Maria entre els anys 1778 i 1781. Ja era el més conegut: de la Seu es va promocionar per marxar a Girona, a Còrdova i a Madrid, i  ha deixat rere seu més de vuit-centes obres. Moltes escrites durant l’estada a la capital urgellenca. “La catedral era un centre amb un ensemble amb contralts, amb tenors, oboès, trompes, fagots, baixons, organistes, entre altres instruments; amb una plantilla rica, i les composicions que s’hi feien així ho reflecteixen”, també amb la diversitat de formes musicals: misses, missereres, goigs, villancets...

Sobre el segon dels protagonistes, Espona, la investigació ha qüestionat atribucions realitzades fins al moment: s’havien considerat obra de Manuel Espona (que havia estat director de l’Escolania de Montserrat) i no de l’autor d’igual cognom que va passar per la Seu. “S’havia simplement dit que moltes obres eren seves i ara el que jo he fet és comparar les partitures” per modificar les atribucions. Ha arribat a documentar 99 composicions que, és la seva hipòtesi, pertanyen a aquest Maurici Espona que va ser mestre de capella a la Seu. I també un reputat organista, tant a la catedral de Santa Maria com a la de Lleida. 

Finalment, de Paguera ha trobat dues-centes partitures. “Era pràcticament una figura desconeguda i de qui tenim la major part de la producció conservada a la Seu”. També n’hi ha a Sant Joan de les Abadesses, Cervera o Barcelona, però en menor quantitat. 

Són tots tres, apunta Benavent, compositors sobre els quals serà convenient tornar en el futur, perquè són autors “d’una certa qualitat musical”. No ha fet un estudi qualitatiu, puntualitza, del valor estètic i compositiu, però sí que pot parlar d’un classicisme musical i d’unes obres “escrites per al dia a dia, esdeveniments religiosos però també civils, no és que fossin composicions transcendentals”. Obres que deixaven a l’abast de qui considerés oportú d’interpretar-les (per què no en el marc d’un FeMAP?) o enregistrar-les. 

Noms a banda, Benavent dibuixa un panorama d’uns anys “amb molta música en el dia a dia” més enllà de l’àmbit de la catedral. Ha documentat més d’una vintena de processons pel casc urbà de la Seu. “I les fonts documentals  parlen dels músics a la capella del prat de Sant Ermengol, extramurs”. 

I l’investigador ha ensopegat amb petites sorpreses, com la que és gràcies a ell la quarta còpia manuscrita coneguda en l’àmbit espanyol d’un curiós mètode compositiu diguem a l’atzar que combinava un joc de daus, molt popular al segle XVIII..