Diumenge a la nit, el festival de Jazz d’Escaldes havia reservat la sala per a Eliane Elias i el seu trio, integrat pel contrabaixista Marc Johnson i el bateria de Rio de Janeiro Rafael Barata, en substitució de l’anunciat Satoshi Takeshi. Algú podria pensar que el títol d’aquesta crònica fa referència a la nacionalitat del bateria substituït, però no és el cas. La cantant, disposada a parlar en diverses llengües, va fer broma afirmant que potser parlaria en japonès. Tot un avís que semblava voler recordar-nos que ens mantindríem en una zona de confort, on tots ens entendríem i que potser hi hauria alguna sorpresa. I perquè aquest confort fos compatible per a tots, la intèrpret va demanar que no es fessin gravacions del concert, ni fotografies.
La nit es va encetar amb una peça del musical L’Home de la Manxa, una adaptació de El Quixot, i el tema To Each his Dulcinea, per a cadascú la seva Dulcinea. Tot seguit vam poder escoltar una versió de Aquarela do Brasil, d’Ari Barroso. Acabada aquesta peça, la intèrpret va demanar als fotògrafs que si us plau, no li fessin fotos, si no el seu món lliscava cap al color vermell dels flaixos. No cal dir que aquests van desaparèixer per complet, mentre presentava la peça Vosé. Aquesta va donar pas a Sambou, Sambou, la història d’un home que després de ballar tota la nit samba, torna a casa a les cinc del matí de mal humor perquè ha acabat la festa i ja no vol escoltar cap altra mena de música que no sigui samba. I sí, tal com s’esperava, l’escenari ja feia estona que s’havia omplert d’un agradable ressò a samba que feia les delícies del respectable.
Va ser llavors quan va afirmar que no ens parlaria japonès en cap moment, que ens va fer cinc cèntims del seu àlbum Mirror, Mirror, guanyador de dos Grammys. D’aquest en tria dues peces, Esta tarde vi llover, d’Alberto Manzanedo, i per presentar l’altra cançó, la intèrpret va tornar a explicar una altra història. “Un dia, que tenia lliure, vaig dedicar-me a fer el que fem moltes dones els dies lliures, anar de compres. I en entrar en un magatzem, ple de roba magnífica, vaig escoltar una cançó. Una cançó extraordinària, ja que peça que m’emprovava, em quedava com una seda”. Per arrodonir la història va sorprendre amb una gran versió de la peça d’Alejandro Sanz, Corazón partío.
El concert va prosseguir amb la peça Butterfly, i una altra que va ser utilitzada com a banda sonora del film Orfeu negre, A felicidade. I llavors va arribar una gran versió de Desafinado d’Antonio Carlos Jobim, que va permetre que el baixista s’hi lluís, ja que va oferir els moments més minimalistes i alhora més inspirats de la vesprada. Tot semblava que s’anava apagant, quan se li va permetre al bateria exhibir múscul, amb un solo molt convincent. I així, amb aquest ofici, els músics van aconseguir que el públic els aplaudís dempeus, sense fer-los sortir de la zona de confort. O si més no la que s’espera en un concert de jazz!
