Cal omplir els forats deixats per la historiografia. Per exemple, en l’àmbit de la violència de gènere durant els conflictes. Noemí Riudor hi posa un gra de sorra, amb ‘Memòria Històrica: Fent recerca del Pirineu a l’Ebre’, llibre que s’endinsa en l’etapa de la Guerra Civil espanyola. El presenta divendres, a l’Espai-Ermengol, en el cicle ‘Fem memòria’, en l’avantsala del 25-N, Dia contra la violència envers les dones. 

Camp inexplorat?
Ho és. Qualsevol àmbit ho és respecte de les dones. Ho veiem amb una mirada crítica: falta la meitat de la societat, no només hi ha homes, i no només hi ha homes protagonistes. 

Doncs som-hi. 
El llibre no és d’història pròpiament, sinó d’explicar què fem la gent que fem recerca en aquestes cronologies tan properes. Hi ha moltes coses que en cada estudi que fas pròpiament no hi caben. He treballat sobre l’exili del Pallars, sobre les inhumacions al cementiri militar de Tremp... coses molt concretes, i vas interactuant amb la gent, trobant-te algunes sorpreses en la documentació, i lligues unes històries vinculades però que queden fora de la recerca. 

Per exemple?
Una mare que li encomana a la filla, una companya de Tremp, que no pari fins no trobar els seus germans, els de la mare, desapareguts a la guerra.  Són traumes que es transmeten d’una generació a l’altra. O trobar una carta en unes golfes i lligar tota la història... eren coses que es podien encabir en aquest llibre finalment. 

La família de Tremp ha tingut sort?
Si més no, vam aconseguir saber on van desaparèixer, en el front de l’Ebre, però no on són enterrats. Aquest mínim coneixement ja ajuda que el dol es tanqui. A vegades són coses molt senzilles, molt personals, però molt importants: és el pes que tota una família ha portat a sobre. El germà d’aquesta noia de Tremp, que és artista, em va fer la portada del llibre. 

Memòria oral. 
A vegades ha estat titllada d’imprecisa, de poc científica, i donem més importància a allò que queda escrit, quan les fonts s’han de contrastar de la mateixa manera i contundència. Ja no dic que hi hagi voluntat d’engany, però sí s’acumulen errors: històries que passen d’uns a d’altres o cognoms que s’escriuen malament i la distorsió, l’error va quedant. O les coordenades d’una fosa en un cementiri. La documentació també conté errors. Cal desllorigar. 

Dones durant la guerra. 
M’anaven sortint aquestes històries de mares, germanes, mullers, que pateixen la pèrdua. És l’afectació més evident. Però també apareixen altres coses que no pots ni explicar perquè no tens l’autorització ni suficient informació  per construir un discurs. Per exemple, les violacions. El darrer capítol del llibre recull petites històries, detalls. Parlem d’agressions, maltractaments, violacions, situacions on la pèrdua d’un marit, per exemple, acaba comportant un alliberament, quan la relació en la família era una relació d’agressió abans de la guerra. Qüestió de perspectiva segons les vivències de la gent. 

Tot depèn, sí. 
Em van encarregar un article sobre les violacions durant la guerra i vaig començar a recopilar informació. No en tinc prou per a un llibre, però sí he recollit detalls, informacions, i tots plegats agafen una dimensió articulable. 

I?
T’adones que la bibliografia ni recollia casos de violació. És possible, doncs, una petita recerca. Tot i que és impossible fer-ho molt directament, perquè és impossible que les víctimes expliquin res. Quan se les mata, inferim que les han violat. Si sobreviuen, és difícil que ho expliquin. Però fixant-nos en aquestes morts: una dona morta i violada, un home mort per defensar una dona -aquí tenim una violació-, un altre d’ajusticiat per atacar una dona... Has d’anar arreplegant detalls de manera molt minuciosa. 

El resultat?
De moment, acabo localitzant una trentena de casos a Catalunya. De no tenir absolutament res a tenir-ne trenta, ja hi ha una perspectiva diferent, i si ho compares amb la cronologia, t’adones que coincideix un pic amb l’establiment del front a Catalunya i un altre amb l’ofensiva final i retirada de l’any 1939. Et dona aquests fluxos de guerra, els moments de més intensitat de tot: de mort en combat i de mort arbitrària. 

Trenta casos devia ser la punta de l’iceberg?
Trenta localitzats a Catalunya vuitanta anys després i tenint en compte que les víctimes, les que van sobreviure, no ho van explicar mai. Passem de no saber-ne res a tenir-ne de localitzats.  Recomptar morts és més senzill: es troben a faltar. Però en el cas d’agressions, és que ni en temps de pau, i menys si queden vives. 

Ocultació per vergonya.
La dona que pateix una violació queda marcada de per vida. Vergonya psicològica i social. Podríem recomptar les violacions patides abans de la guerra? Fins i tot avui en dia?

Un altre paper de la dona en la guerra?
Combatents, rols  diguem-ne fora de lloc, jo no me n’he trobat, que no vol dir que no n’hi hagi. Estadísticament, és poc significatiu. Per tant és complicat de localitzar, excepte que vagis a buscar en unitats molt determinades. 

Entesos.
Sí hi ha espais on era molt visible, com el sanitari, tant civil com militar. Amb exemples com el d’una infermera, Lídia Mas, que apareix en un equip sanitari assumint tasques en intervencions quirúrgiques que van més enllà de passar els instruments, perquè administrava l’anestèsia. O sigui, superqualificada. Una dona que havia treballat al Parlament de Catalunya.