L’havíem coneguda en la faceta de periodista, de columnista i també de, diguem-ne, comunicadora. Ara s’estrena com a poeta –ella prefereix dir-li’n “diàleg interior”, però és poesia. N’ha recollit un bon grapat a ‘El que mai et vaig dir’, editat per Límits, que demà s’estrena a la Documenta i el 12 d’abril, a La Trenca.

Per què li fa por dir-li’n poesia si ho és? Què hi té alguna cosa en contra?
Al contrari, m’encanta, però precisament per això no he pretès mai fer poesia i molt menys ser poeta. Sí que busques una manera determinada d’explicar les coses, però en la meva opinió i en la meva intenció aquesta manera del llibre està més a la vora del diàleg interior… perquè, espera, tu no has fet mai meditació, oi?
 
Pensi que n’hi ha que m’han dit postmasclista.
Quan et fan seure i et diuen  inhala, exhala, buida els pensaments... Aleshores tu fas, inhala (he de fer la compra), exhala (he de posar la rentadora), inhala (m’he de tallar les puntes)… Aquest és el to del llibre, que barreja coses molt íntimes i a la vegada és molt terrenal. No sé fins a quin punt això encaixa amb el que jo entenc per poesia, que és una cosa molt més elaborada, molt més cuidada.
 
Per què s’ha decidit ara, a publicar, i no fa cinc anys, o d’aquí cinc?
Perquè tinc prou distància amb els textos. Quan comences a escriure i al cap d’un temps t’ho mires, tens dues opcions, o bé ho llences o bé ho tornes a guardar. Tot aquest material l’havia tornat a guardar moltes vegades, la veritat. El que passa és que el Marc [Miró, l’editor de Límits] és molt pesat i jo soc una chica fácil i al final ho he anat treballant fins a acabar de trobar el que pretenia explicar, que no era tan evident. 
 
No li demanaré cap espòiler, però doni’ns alguna pista, als lectors obtusos que tendim a prendre’ns les coses literalment.
Quan tens una edat vol dir que t’han passat un seguit de coses. Per mi el llibre és el relat d’un procés: arriba un moment que la teva vida es desmunta i després el que has de fer és reconstruir-la. I crec que ja t’he dit massa coses.
 
Vaja: poesia terapèutica.
Estàs insinuant que escric autoajuda!? Per favor! 
 
Deia Gloria Fuertes, segur que ho recorda, que “todo el mundo puede escribir versos y no ser poeta, i que solo el poeta puede no escribirlos, y serlo”. Com ho interpreta, això? 
És que torno a dir-t’ho, res més lluny de la meva intenció que escriure poesia ni em considero poeta, quina vergonya. Ni tan sols escriptora, segurament. Tenia la necessitat d’explicar un seguit de coses, i això és el que he fet.
 
Quina relació té aquest llibre amb la seva diguem-ne obra periodística, bàsicament la seva columna setmanal?
Mentre feia de periodista les columnes estaven enfocades en  l’actualitat. En el moment que salto a la comunicació corporativa i hi ha coses que millor dir-les d’una manera més subtil o millor encara, callar-les, canvia l’orientació de les columnes. Han fet aquest camí cap endins, menys lligades a l’actualitat. Va arribar el moment que, segons el que hi deia, tenia la sensació que estava fent pornografia emocional. I van començar a brotar aquests textos que són nua altra cosa. No estic explicant la meva vida, però sí que busco la connexió amb lectors que s’hagin pogut trobar en moments semblants, que ressoni l’emoció, el sentiment, la ràbia, la impotència o el dolor que intento plasmar en els textos. 
 
Ja és autora editada. Felicitats.
He de reconèixer que em fa moltíssima il·lusió. Pensa que al llarg de vint anys o més com a periodista hauré fet centenars d’entrevistes a escriptors i poetes. M’adono que hi tinc molt respecte, perquè exposar-te en públic no és evident. Entrevistar algú és la meva feina, que m’entrevistin a mi és una altra cosa. Avui mateix em feia una mica de cosa venir a parlar amb tu, no perquè hi hagi algun text més o menys feminista, sinó perquè la mirada de l’altre sempre imposa.
 
S’hi haurà d’acostumar. I si no, no haver publicat!
Hi ha molt poca gent que hagi llegit el llibre, i no té gaire mèrit perquè m’estimen, però el que més m’ha agradat és que em diguin, “jo em vaig sentir així”. O “això ho has escrit per mi”. A mi aquesta connexió, aquesta sensació que tot i haver tingut vides molt diferents compartim certes vivències, certes emocions, em satisfà enormement.
 
Per exemple, quan diu “Com en un fil invisible, recupero aquella olor de formatget, guix i plastilina de l’escola”. M’he vist a classe de la senyoreta Marisa. Tenia sis anys.
Ho veus. És el que més m’emociona, que un record meu hagi despertat en tu un eco. 
Fa vint anys, quan s’acostava Sant Jordi, amb sort teníem una novetat d’autor nacional. Aquest seran ben bé una desena llarga. Som molt bons… o és que es publica massa?
Es publica massa, però no només aquí. Quan estava a la ràdio i les editorials m’enviaven les novetats perquè en parlés, vaig formular una hipòtesi… De cada deu llibres que llegia –perquè això sí, me’ls llegia– un se salvava; de cada deu que se salvaven, un valia la pena, i de cada deu que valien la pena, d’un en continuaríem parlant en deu anys.
 
I ho continua pensant?
Exactament el mateix, i podem fer l’extrapolació a la nostra literatura, que feliçment s’ha normalitzat, pel que fa a la quantitat de novetats. El que passa és que per arribar a aquest llibre que quedarà has de passar pels altres mil. Coincideixes amb mi?
 
Diria que es queda curta.
Al final, la massa lectora és la que és i si a sobre vas fent la mala publicitat que estem parlant d’un llibre de poesia, no me’l comprarà ningú. Qui llegeix poesia, avui?
Sap a qui dedicava Juan Ramon Jiménez els seus llibres de poemes? “A la minoría, siempre”. No és insuperable?
Li vaig ensenyar a la meva mare, que no s’endugués cap sorpresa, i va i em diu: “Ja ho saps, que això no és per a tothom?” Gràcies, mama. 
 
A ‘Declaració de principis’ confessa que prefereix Bach a Mozart, Alicia a Dorothy, Kundera a Grass… “i des que et sento a dintre meu el moviment a la quietud”. Deixa que li plantegi un joc?
I tant.
 
Som-hi. Villaró o Gálvez?
Difícil, però respondré si es pot amb un matís: Villaró, l’execució; Gálvez, la rematada.
 
Gibert o Colom?
Colom.
 
Vilella o Barceló?
Vilella.
 
Sánchez o Balmaseda?
Sánchez.
 
Sergi Mas… o Sergi Mas? 
Crec sincerament que si hi ha algun artista a Andorra, és ell. Per a mi és una evidència. Segurament perquè no ha tingut mai ni la necessitat ni la vanitat de reivindicar-se. I que és capaç d’agafar les petites coses quotidianes, pensa en les caixetes amb què talla els salers, i posar-hi una pàtina d’autenticitat. És capaç d’elevar una conversa banal i convertir-la en una festa de l’esperit. Surts de passar una tarda amb ell convertit en millor persona. 
 
A ‘No som Àngels’ parla de la Madre María. Tots en devem tenir una, a la nostra vida. Expliqui-me-la, si us plau.
És de la mateixa època que la Madre Tomasa, la directora, perquè et facis una idea de la importància que les monges del Janer han tingut en la vida i la cultura de la meva generació. Venia a ser la monja jardinera. Cuidava els rosers del col·legi i nosaltres li arrencàvem les poncelles i ens perseguia amb el paraigua. Devíem tenir 7, 8 anys.
 
Per les seves pàgines desfilen des de Piazzolla, Satie i Xostakóvitx fins a Murakami, ‘ET’ i ‘El mago de Oz’… El risc de caure en l’exhibicionisme, com l’evita?
Són les meves referències, i el mateix cito Rilke que Mecano. N’hi ha que són més elaborades, que poden fer una mica de vergonyeta, i altres de més mainstream, però al final totes compleixen el mateix objectiu: buscar la complicitat del lector, perquè com dèiem abans, tots hem tingut una Madre María al col·legi, encara que no anessis al Janer. 
 
Si la poso a la lleixa de la poesia urbana, al costat de Karmelo Iribarren i del nostre Nacho Mayo?
Com vulguis, però ja t’he dit que no he escrit un llibre de poesia. Pensa que m’havien dit que feia pornografia emocional, així que poesia urbana com vols que em senti malament. Quan he tingut dubtes no m’ho he pensat gens i he passat la tisora. Fins que l’editor va dir prou, perquè cada dia que passava el manuscrit s’anava aprimant.