Vostès no se'n recorden perquè són molt joves, però quan el 2011 el ministeri de Cultura es va decidir a salvar el que quedava de Ràdio Andorra, les restes de l'incendi dels estudis centrals al roc de les Anelletes –va ser el 1991– que s'havien anat entaforant de qualsevol manera al roc del Pui, el primer que t'hi topaves quan entraves era una cosa atrotinada que semblava un piano ple de pols, arraconada com un moble no ja vell, sinó inservible i convertida en miserable andròmina. Aleshores no ens en podíem ni imaginar la gloriosa història i aquella cosa semblava condemnada a la deixalleria. Afortunadament, algú en va tenir pietat, va acabar al magatzem de Patrimoni i la tardor passada –quinze anys després, però no ens posarem ara llepafils– se'n va anar al taller Fortepiano del barceloní barri de Gràcia. S'hi ha passat tots aquests mesos i el que n'ha fet Jaume Barmona és el més pròxim a un miracle que veurem en molt de temps. Quinze dies enrere el piano Érard de Ràdio Andorra va tornar a Encamp, però no a Ràdio Andorra, sinó al vestíbul del Rosaleda, la seu del ministeri. Completament restaurat. Com si fos nou de trinca. Però resulta que aquest monumental piano de mitja cua té 155 anys: va ser fabricat el 1870 per Mme. Érard & M. Schaeffer, una de les primeres cases que va produir pianos en sèrie, i el 1950 va ser adquirit per Ràdio Andorra. De segona mà. Se'l va destinar a l'estudi número 1 del Roc de les Anelletes, per on desfilaven les patums del moment. Aquí al costat el tenim acompanyant Antonio Machín, però s'hi poden imaginar també astres de l'època com Luis Mariano, Antonio Molina i Juanito Valderrama, pel costat espanyol –que avui ens sonin a cosa plistocènica, si és que ens sonen, és problema nostre–, i Dalida, Gilbert Bécaud i Johnny Hallyday, pel francès.

Molt probablement, l'instrument que de moment poden contemplar al Rosaleda –s'hi quedarà fins que concloguin les obres de rehabilitació de l'Auditori Nacional, on està destinat–  només va semblar tan nou el dia que va sortir de fàbrica. Barmona ha trigat nou mesos, nou, a tornar-lo a la vida perquè estava especialment deteriorat. Presentava totes les patologies possibles, i la majoria d'elles, en grau gairebé terminal: la tapa de la caixa harmònica –amb una enorme taca de whisky al lloc on els músics potser acostumen a deixar la copa– no es va poder salvar i n'hi va haver de posar una d'un instrument coetani. El mateix va passar amb el faristol, que no s'havia conservat. El que més havia sofert era el claviller, el cor de l'instrument, amb esquerdes múltiples que van requerir una delicadíssima i mil·limètrica cirurgia, una mena de by pass per empeltar-hi les clavilles, que sí que s'han pogut conservar. Martellets, feltres i tecles s'han desmuntat, netejat i tornat a muntar. Una a una. Les cordes s'han fet fer a mida a un taller italià, i el moble s'ha restaurat també de dalt a baix. La lira, els pedals són els originals, i juntament amb la tapa i el faristol, l'únic afegit serà la banqueta –al roc del Pui ja no hi era, i segons la documentació gràfica que s'ha conservat, els pianistes s'havien de conformar amb una humil cadira d'oficina– així com una plataforma amb rodes per facilitar-ne el trasllat i una funda a mida que s'està acabant de confeccionar.

Com es poden imaginar, Lluís Segura, que és el tècnic de Patrimoni que ha tingut la fortuna de supervisar la restauració, estava la setmana passada exultant, i pendent només que acabin les obres de l'Auditori –van començar al febrer i havien d'estar al novembre, amb una inversió de 800.000 euros per rehabilitar el paviment d’accés i la fusteria, obrir una nova sortida d’emergència, reformar la taquilla i renovar el sistema d’ignifugat. Ja ha començat a esbossar un programa eminentment romàntic, perquè el piano ho és, per al recital inaugural. Perquè els 19.000 euros que Cultura hi ha destinat ens han tornat un piano funcional. Delicat, perquè continua tenint 155 anys i amb el claviller ha hagut de fer autèntiques filigranes, però funcional. "Això sí, apte només per a mans expertíssimes", adverteix.

En fi, que si hi volen tenir un vis à vis, aprofitin ara que és al Rosaleda. Amb un mica de sort, els surt Machín en persona i es posa a cantar Angelitos negros. O posats a demanar, Aquells ojos verdes... de mitrada serena, dejaron en mi alma eterna sed de amar...