6 de juny de 1944, 6.30 hores: les primeres onades de llanxes carregades de soldats —recordin l’espectacular, terrorífic inici de Salvar al soldado Ryan— comencen a arribar a les platges de Normandia, rebatejades per a l’ocasió amb els noms d’Omaha, Utah, Gold, Juno i Sword. És el Dia D, destinat a obrir un segon front a l’oest del continent europeu i posar definitivament entre l’espasa i la paret el règim nazi. Aquell 6 de juny desembarquen més de 130.000 soldats aliats, i fins al final de la campanya, el 21 d’agost, passaran per Normandia dos milions més d’homes: prop de 50.000 hi van deixar la pell. Per part alemanya, Normandia va ser la tomba per a prop de 200.000 del milió de militars desplegats durant la campanya.

Fins aquí, les xifres de la més colossal de les batalles que van tenir lloc en territori europeu durant la Segona Guerra Mundial, amb el permís de Stalingrad i Kursk. I si en parlem avui i en aquest racó de diari és perquè el periodista i fotògraf urgellenc Ferran Garcia Queralt ha convertit Normandia —les platges americanes d’Omaha i Utah, per ser exactes— en protagonistes de 06:30+70, primera pedra d’un ambiciós projecte que sota el lema Espais de guerra pretén repassar alguns dels escenaris bèl·lics de quatre dels conflictes més dramàtics del segle XX europeu; la Primera Guerra Mundial, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la guerra dels Balcans. El primer tastet d’aquest megaprojecte, una desena de fotografies en gran format i rigorós (i luctuós) blanc i negre, l’exposa al restaurant Paisatges de la Seu. I la sèrie completa, al blog personal de l’autor, Ferrangarcia.com.

Es tracta, d’una banda, de donar una perspectiva “en primera persona”, diu, de l’escenari de la batalla, “que l’espectador es posi en el lloc del soldat que va combatre en aquelles platges”. D’aquí el recurs a la càmera analògica, a l’òptica de plàstic i al blanc i negre, “que tenen com a resultat certes aberracions visuals i una falta de nitidesa que aporten dramatisme i ajuden a empatitzar amb els soldats”. Això, d’una banda. De l’altra, a Garcia li interessa documentar la biografia d’aquests espais bèl·lics, com s’han conservat i quina és la relació que els veïns de la zona mantenen amb aquest trosset —o trossàs— d’història recent. I aquí salta la (esperable) sorpresa: l’autor, que també ha desfilat per Belchite i altres escenaris de la batalla de l’Ebre, constata amb cert dolor que mentre que a França els escenaris de la batalla de Normandia es cuiden, es mimen amb el zel que correspon als dipositaris que són de la memòria col·lectiva, i s’han convertit en un important focus de turisme, l’equivalent hispà ha quedat en una patètica i molt significativa deixadesa.

06:30+70 -per l'hora exacta que va començar el desembarcament i pel 70è anievrsari de la campanya, que es va commemorar el 2014, quan la mostra va començar a rodar- es completa, en fi, amb una curiosíssima torna gastronòmica: el xef del Paisatges, Francisco Puente, ha preparat unes racions P, versió personal i pirinenca de les cèlebres racions K de l’exèrcit ianqui, amb un guisat de cigrons i botifarra de primer, i gambes i lluça amb allada de segon, una galeta de tabac i una rajoleta de xocolata de cafè. Tot plegat, amb un rudimentari fornet per escalfar-ho, i dintre de la llauna reglamentària. Per llepar-s’hi els dits.