Iniciàvem l’altre dia aquesta brevíssima sèrie sobre el que Josep Pla (1897-1981) va deixar dit de nosaltres, amb Les Valls d’Andorra, inclòs a Un petit món del Pirineu (OC, 23) i l’acabarem avui amb Andorra l’any 1943, dins Viatge a la Catalunya Vella (OC, 9). Un llibre –millor dit un apunt– molt més breu –amb prou feines una vintena de pàgines, davant dels dos centenars– i que responia una visita que ens va girar l’any del títol, en plena postguerra espanyola i en el moment àlgid de la II Guerra Mundial. Ho diem per contextualitzar, i perquè de seguida s’adona que el contraban és, diu, “no solament tolerat sinó que és una professió pe rectament respectable, com l’agricultura, la perruqueria i la veterinària”, però en canvi, no fa ni una sola referència a la presència de refugiats, jueus, militars o agents aliats o nazis, un silenci que diu poc de la capacitat d’observació del nostre home. Sobretot perquè tot sembla indicar que es va hostatjar a Escaldes: “He vingut a Andorra a curar-me la pleura, per a curar la pleura, el millor és menjar bé i dormir millor. Però sembla que hi ha un altre mètode. La pols de les carreteres és excel·lent per a les pleures. Per a portar a cap aquest mètode, les Escaldes és un poble excel·lent”. Doncs bé, si va fer nit al Valira, o potser al Carlemany, no podia deixar de veure el remenament que hi devia haver al bar Burgos que hi havia just al davant.
Les millors paraules ens les dedica al principi i al final del reportatge. En arribar li crida l’atenció la inexistència de vigilància policial a la frontera: “Antigament hi havia ací un home amb barretina que cobrava el peatge d’entrada. En feia pagar un duro. Ara no es troba ningú. Entrada lliure. Quina delícia. Andorra suposa que tota persona que pretén entrar en el país és de bona jeia. A tot arreu es parteix de la hipòtesi contrària”. A l’hora dels adeus, i potser per fer-se perdonar, admet a contracor que el que li ha vist li ha agradat. D’aquella manera seva, però li ha agradat: “És possible que m’hi hagués acostumat. Potser el color de les valls és una mica massa fosc, els robatges són massa estrets, tot és massa encaixonat [...] M’agrada, a més, perquè és un país petit, microscòpic, pobre i per tant esmolat. En els països petits i pobres la gent és més lliure i molt menys solitària”.
Però això, ja ho hem dit, és al principi i al final. Entremig ens dedica unes quantes floretes amb el sarcasme (i la condescendència) marca de la casa: Sant Julià, diu, “és un poblet rústec, negre, immergit en l’aclaparament de les muntanyes circumdants”. Té la gràcia que hi viu el síndic Cairat, l’únic andorrà amb nom i cognom de qui deixa constància al reportatge, i un home, diu “del partit antic”. “Mentalment adreço una salutació al senyor Cairat i li desitjo molts anys de vida. No els tracto, però sempre m’han agradat, els homes dels partits antics”. La capital no li mereix molt millor opinió. “És un poble d’alta muntanya, fosc, amb una plaça voltada de balcons de fusta, penjats, molt pintoresca [...] I com totes les capitals, una barreja d’antic i de modern, amb cases d’estil idiota, altes i desmarxades, de formes fredes –les cases que a alta muntanya sol construir el carnisser”. I el país sencer, conclou, “és una carretera”. Tot el que succeeix en aquest país, o gairebé tot, té per emplaçament aquesta cinta plena de pols, una mica abandonada, de la carretera. El soroll de cotxes és incessant”.
Els veguers ho són “tot”
Allò que al viatge del 1972 li sembla un tret idiosincràtic andosí –que el coprincipat ens havia estalviat el feudalisme– aquí sembla tot el contrarii: “Andorra és un organisme feudal del tipus comercial”. A la fonda li serveixen una sopa de verdures “densa i agradable, finíssima, tocada de mantega fresca i substanciosa”, i aprofita per apuntar un contrast que li sembla sorprenent: “Els andorrans, que amb prou feines coneixen la higiene, tenen en les seves velles, ennegrides cuines, uns fogons elèctrics brillants, enlluernadors, mirobolants. A les cases particulars hi ha a penes wàters. Tot va a l’aire lliure o a la quadra. Com a tants llocs de muntanya, la brutícia és sempre pròxima imminents. La gent viu barrejada, més o menys, amb els animals.”
En l’ordre polític, s’admira que no hi ha constitució escrita, adverteix que “pràcticament no existeix cap garantia ni cap dret individual reconegudes”, i que els veguers “ho són tot: manen ells i la influència dels síndics és d’ordre sentimental”, i recorda amb recel i certa fantasia els efectes de la revolució del 1933: “Quan s’hi establí el sufragi universal, com a conseqüència s’hi armà una tal confusió i una tan gran follia que el país estigué a punt de perdre la independència”. Sobre el sistema penal, sobta un altre gran silenci, el de l’execució del Gastó, o potser és que va venir abans de l’octubre, quan el pobre Pere va ser afusellat: “Fa poc, em diuen, dos andorrans robaren un pernil. Detinguts, convictes i confessos, foren exposats, lligats, vint-i-quatre hores a la plaça del poble [Ordino, potser?]. Després no passà res: els deixaren en llibertat completa. Això és la picota pura i simple. En els temps que corren, i davant de les coses que hem vist, la justícia andorrana és humaníssima”.
I conclou amb unes notes antropològiques sobre els natius: “L’andorrà és home sòlid, de contractació segura, que paga bé [...] L’andorrà, que per definició és contrabandista, excontrabandista o presumpte contrabandista, és home caut, de gran ponderació, valent sense ser temerari, acostumat a tenir sempre l’enemic a quatre passes. Això li dona molt de seny i una extrema discreció”.