Notaris de la “petita memòria”

De les petites esglésies amagades en un vast territori -i sovint tocades de mort- als edificis que van aixoplugar les antigues escoles, les d’abans de la dictadura franquista, Antoni Mora i Jordi Vila Juncà s’han proposat exercir com a notaris d’un patrimoni amenaçat, d’una “petita memòria històrica”, en diuen, disseminat per l’Alt Urgell. O, com precisa Mora, l’Urgell Sobirà, que considera la denominació més pròpiament catalana. I no sols la comarca veïna, el seu àmbit d’acció s’estén des d’Organyà, on viu Vila, com una taca d’oli pel Pirineu, incloent-hi Andorra: Vila exerceix com a notari gràfic, a la caça d’edificis sobre el terreny i Mora s’encarrega de documentar-los. Ara mateix un dels punts de la seva encuriosida recerca se centra en l’edifici de l’hotel Pyrénées a Andorra. Després, imatges i textos passen a engreixar l’arxiu dels blocs La tribuna del Berguedà i Conèixer Catalunya, que nodreixen a ritme incessant: al segon Mora ha ingressat unes 50.000 entrades des del 2007.
    
Recuperar imatges i històries relacionades amb els edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista és ara un dels blancs preferents del seu exercici. De moment, Vila, càmera en mà, ha trobat curiositats  com el de l’antiga escola d’Ars, a les Valls de Valira, avui reconvertida en un edifici de dos pisos d’habitatges. “Farem arribar aquestes publicacions a les administracions locals, amb l’ànim d’esperonar-los a recuperar la petita memòria històrica”, explica Mora, llicenciat en Dret i empleat bancari retirat que dedica el temps de la jubilació a aquesta tasca ingent però apassionant, explica, amb la complicitat de Vila, un altre malalt del patrimoni.
    
Una altra de les antigues escoles prefranquistes que tots dos han localitzat i retratat en espera de recuperar les històries  d’aquells que hi van passar és la de Sant Joan Fumat, novament al municipi de les Valls de Valira, en el que denominen l’Urgell Jussà en aquest cas.     
A Mora i Vila els interessen els edificis singulars i amb ànima, és a dir, l’edat suficient per amagar petites (o grans) històries, en alguns casos potser encara per descobrir. Com el de La Reula, a Fígols, antiga casa pairal que Mora situa entre les propietats dels Plandolit, convertida des de la dècada dels seixanta en granja de vaques de llet i en seu de la marca de productes lactis a què dona nom.
    
Tot i que omplir tots els buits que crea la seva curiositat, reconeix Mora (en el seu cas, l’àmbit d’actuació abasta tot Catalunya) “demanaria unes quantes vides”. I la feina sobre el terreny de  Vila no és tan fàcil: “L’adverteixo que vigili de no anar sol a nuclis deshabitats”, apunta Mora: ell mateix va patir  una lesió al canell arran d’una relliscada sobre el gel, “i no sempre hi ha bona cobertura” telefònica.
    
El gruix, les esglésies
El gruix de les construccions que vertebren els blocs, no obstant això, són les diminutes esglésies disperses per nuclis de població sovint abandonats o amb molt pocs veïns. Entre les últimes en ingressar en aquest voluntariós catàleg hi ha l’ermita de la Mare de Déu de Feners, a Argolell. O més aviat el que queda d’ella, perquè és una de les construccions avui reduïda a quatre pedres (i la imatge, dipositada en una casa particular, expliquen, convertint els blocs de pas en la crònica de la desaparició del patrimoni). O la de Santa Eulàlia d’Asnurri, amb millor sort.
    
I a banda de fer un crit d’alerta pels edificis amenaçats de ruïna (o que, si més no, en quedi una empremta visual), la feina autoencomanada per tots dos inclou la sempre d’agrair difusió dels béns d’Andorra: l’església de l’Aldosa o la capella de la Immaculada de Casa Rossell són alguns dels elements patrimonials en què també s’ha fixat l’ull de Mora i Vila.