Marc Díaz (Santa Oliva, 1993) es posa al capdavant de l’Ensemble Joan March, conjunt vocal encarregat d’obrir la nova edició del FeMAP. Divendres, a les nou del vespre, a la catedral de la Seu d’Urgell. Homenatge a l’abadia de Montserrat –i qui millor que ell, sortit de l’Escolania?– que celebra el mil·lenari. Les obres, poc escoltades. Injustament, hi afegeix. 

Doncs som-hi, comencem pel repertori. 
Ja sabeu que se celebra el mil·lenari de Montserrat i el FeMAP li va voler dedicar la producció pròpia i m’ho va proposar, suposo que perquè m’he dedicat bastant a recuperar aquest repertori de l’abadia. Així que la peça central serà el primer rèquiem que es conserva d’aquesta escola de Montserrat, el de Joan March. Només s’ha interpretat un parell de cops en temps moderns. 

Quasi una primícia. 
També farem obra de Joan Cererols, que va ser el seu deixeble, potser el més conegut, i d’un deixeble d’aquest, Miquel López. Així que són tres generacions de compositors. Obrirem amb una peça d’aquest últim que sí que es farà per  primer cop en temps moderns, diguem-ne. Estava en un manuscrit i l’acabem de recuperar per al concert. 

El Rèquiem on s’havia fet?
El 2021 el vam fer a l’Auditori de Barcelona i més endavant el va fer un grup que es diu Companyia Musical. 

Ja la tenia per la mà? Però l’ensemble és creat 'ad hoc'. 
Exactament, sí, jo m’encarrego de la direcció artística, però la major part dels vuit cantants és el primer cop que s’hi enfronten. 

Amb què ens trobarem?
En el cas del Rèquiem, és interessant perquè és un autor que al seu moment devia ser bastant important, però ja sabeu que Montserrat es va cremar a la Guerra del Francès i la seva música es va perdre pràcticament tota. És una música que es troba entre dos estils, escrivia quan s’acabava el Renaixement i començava el barroc. Així que és una mena de síntesi entre les dues coses, un moment de pas, diguem-ne. Per tant, hi ha elements que remeten a la polifonia del segle XVI i hi apareixen certes innovacions. És una música molt curiosa, perquè es troba entre dos territoris, i això fa que sorprengui. A banda, és de molta qualitat. 

De Montserrat coneixem ‘El Llibre Vermell’. Però hi ha molt per descobrir?
El gran problema és que, com deia, el 1811 va cremar. Per tant, de les peces que fem no hi ha cap original, res escrit per la seva mà. Tot el que ha arribat són còpies fetes en aquell moment i la del Rèquiem, per exemple, es veu que és descurada. Així que no saps ben bé què és correcte o no. Ara bé, també és cert que hi ha encara molta música per descobrir a l’arxiu. Potser no tan antiga, més de finals del segle XVIII. O fins i tot obra que està publicada, però no s’ha interpretat mai. Així que hi ha molt, molt de material musical per recuperar. 

Per què està pendent?
Una barreja de qüestions. A mi, com a músic i als grups en què treballo, sí que ens interessa. Fa poc vam estar a Andorra amb el cor Cererols, amb música d’aquesta. Però no sempre als programadors els interessa. 

El públic és refractari a la novetat?
Al contrari, quan al públic li portem aquesta música queda sorprès per no haver-la conegut abans, és música valuosa i que a sobre no han sentit mai. Així que el públic seria, doncs, l’últim culpable. 

Els intèrprets heu de posar una dosi d’imaginació. 
Per descomptat, i quan veus aquests manuscrits fets de pressa i corrent, amb coses mig esborrades o que semblen errors –les fonts no són superfiables– i no coneixem més música d’aquest compositor. Així que és difícil saber què volia exactament. No és com si fos Bach, que tenim dos mil obres per comparar. 

Però...
És molt estimulant. 

Esdeveniments com el mil·lenari posen aquestes coses sobre la taula. 
Sens dubte, les efemèrides són una bona excusa. Però hauria de ser una cosa més habitual. Ens pensem que el públic sempre demana el mateix i si mires el repertori que es fa habitualment, el vuitanta per cent és d’uns pocs autors, de països molt concrets i escrit en dos-cents anys. Bach, Beethoven, Brahms... Mahler...

Ens agraden molt, però...
Les programacions tendeixen a ser molt similars, i no estaria malament que féssim música de compositors del nostre territori: si no ho fem nosaltres, qui la farà? Així que penso que les efemèrides estan bé, però millor si fos una cosa més regular. 

Vostè surt de l’Escolania.
Sí, sí, hi vaig anar perquè ja hi havia el meu germà. Com a escola de música, segurament és el millor lloc on pots estar. Fas música cada dia de la setmana, cantes davant el públic, fas una formació inicial que no la trobaràs enlloc més. 

I què fa que un marrec s’interessi per la polifonia renaixentista?
La veritat és que recordo meravellar-me per tantes veus diferents cantant a l’hora, tantes notes, i això sonava bé, harmoniós. Em fascinava. 

Després va estudiar direcció per posar ordre vostè. 
Sí, sí. Bé, més que per posar ordre, potser per donar la meva versió. Jo de fet primer volia ser celista, però cada cop m’agradava més això de pensar sobre la música, que és una de les coses que fa el director.

Costa aixecar, consolidar, mantenir, una formació com el Cor Cererols?
Bé, al nostre país que sigui un cor professional i que tingui certa regularitat sí que és complicat. Costa que la gent tingui la percepció que un cor també pot ser professional, que hi ha gent que treballa d’això i s’ha de guanyar la vida. Costa per part del públic, però sobretot per part de certs programadors, a qui un cor amateur, que no assolirà la mateixa qualitat, els costa menys i poden dedicar els diners a contractar una gran estrella.  A banda, també falta que es programi música vocal amb regularitat.