Als veïns d’Anyós els devia sorprendre, ahir, l’inusitat desplegament policial, amb patrulles amunt i avall, pistola en mà i estació final a la collada de Beixalís. I tenien motius per a la sorpresa: s’acabava de cometre un atracament —no ens preguntin on, perquè això el guió no ho diu— i el sospitós fugia en cotxe carretera amunt, camí de la frontera. L’atracador és Máximo. És a dir, Alain Hernández, el descobriment de Palmeras en la nieve i flamant fitxatge del director Josep Pozo per al seu segon llarg, 73’, que es roda fins a l’1 de març en paratges de la Massana. I no els avançarem aquí si se’n surt o no. Només els direm que no viatja sol, que l’acompanya la seva filla de 13 anys —la debutant Valentina Castro— i que pel camí es toparà Zoe, esquerpa monitora d’esquí que s’assembla sospitosament a l’actriu Elisabeth Terri.
Tots tres viuran una trepidant peripècia que dura exactament els 73 minuts del títol i que, adverteix Terri, “els canviarà radicalment la vida”. Tornarem de seguida amb Zoe, el primer protagonista de l’actriu —i productora de la pel·lícula: ella és la meitat d’Imminent Productions, i Pozo, l’altra meitat—, però tornem al rodatge, que tindrà lloc tot en exteriors, amb Beixalís com a centre d’operacions i escapada final al coll de la Botella, els dies 29 de febrer i 1 de març, quan està previst que s’hi incorpori l’actor català Pep Munné, un dels asos de l’aventura i que encarna el pare de Máximo. La llàstima és que no coincidiran en pantalla. Ni tampoc al rodatge: quan l’un arribi, l’altre marxarà. Rodatge, per cert, que serà en castellà, perquè el mercat natural, diu el director, és la cartellera espanyola, i veu possible embarcar-hi una de les quatre grans distribuïdores hispanes.
Es tracta, adverteix Pozo, d’una producció de baix pressupost que juga la lliga de Nick, el seu primer llarg: 200.000 euros. Perquè se’n facin una idea: Palmeras en la nieve va costar 10 milions, i el pressupost mitjà d’una pel·lícula espanyola frega els 1,5 milions. “Però no pretenem fer una superproducció amb quatre cèntims”, adverteix Pozo, que s’ha envoltat d’un equip de primera fila —Andreu Rebés a la direcció de fotografia; Òscar Araujo, en la composició— i que ha retallat d’allà on es pot retallar: “El risc d’un rodatge exprés com ho serà aquest és que seqüències que en condicions normals rodaríem en dos o tres dies, aquí haurem de resoldre-les en un sol dia.” Cosa que també té un costat positiu: la pressió amb què, diu, es veuen obligats a treballar els actors, especialment indicada en un thriller psicològic com és 73’.
Una de perdedors
Pozo ha jugat fort la basa dels exteriors: confiava en la neu com en una mena de cinquè personatge; al final la gran nevada s’ha quedat a mitges, i l’esperança, ara, és que la meteorologia no li jugui una mala passada: “Com que la pel·lícula transcorre en temps real, si a mig rodatge se’ns posés a nevar ens complicaria la continuïtat; no és res que no es pugui arreglar en la postproducció, però seria un inconvenient.” Thriller amb atracador i, avancem-ho ja, també segrest. Però amb una bona coartada: Máximo necessita urgentment els diners per salvar la filla malalta. Un guió “rodó”, diu Pozo, amb un final “emotiu”, que tot i ser un thriller no és una pel·lícula d’acció i que, com a Nick, explora i explota la dèria narrativa del director i guionista: “M’agraden les històries de perdedors, personatges solitaris a qui un atzar els canvia la vida; amb una idea de fons: que necessitem els altres per ser feliços, que tot sols no ens en sortirem.”
Hernández ens aproximava ahir als secrets de Máximo. Però, ¿i Zoe? Terri encarna aquesta monitora d’esquí, “rareta, introvertida i molt poc sociable, que té pànic a les relacions afectives”. I així com Hernández li ha donat al seu personatge un aire mig punk —cabell al zero, barbeta hipster: als antípodes del look que gasta a Palmeras en la nieve—, també Terri ha extremat el seu per conferir-li a Zoe uns trets durs, hostils, començant per una cabellera rossa que l’emparenta directament amb la inquietant (però estupenda) Daryl Hannah de Blade Runner. El que comença com un segrest canònic es converteix contra pronòstic en una relació de dependència que frega —només frega, ep— la síndrome d’Estocolm. Que consti, però, que en els 73 minuts que dura tot plegat, i tot i la profunda mutació que experimenten els personatges, no hi ha temps perquè la cosa acabi en amour fou ni res que s’hi assembli, “però et quedes amb la sensació que potser, en unes altres circumstàncies...”.
El rodatge, ja s’ha dit, s’allargarà fins a l’1 de març. L’endemà, plànols amb l’autocòpter —que sona molt gros però que en realitat és una càmera professional instal·lada en un dron—. L’objectiu, diu Pozo, és tenir-ne un primer muntatge al maig, amb el festival de Donosti —al setembre— entre cella i cella. Difícil, admet, però no impossible. L’estrena, a l’hivern. I el somni, erigir-se en la revelació de la temporada. Quasi res.