No sé si han vist El vent de l’illa, l’estupenda pel·lícula del valencià Gerard Gormezano ambientada a la Menorca sota domini britànic de finals del XVIII. En un moment donat, el protagonista, un oficial cartògraf de Sa Graciosa Majestat, surt a cavalcar amb la seva amiga pintora, una expat secretament enamorada d’ell que li vol fer un retrat. S’aturen sota un arbre revinclat per la força del vent com només passa a la costa nord de Menorca, i ella li diu:
–És aquí.
Aquí és el lloc que ella considera ideal per fer-li el retrat. El fa baixar del cavall, posar sota l’arbre, i de sobte li diu que ja pot sortir, deixar buit l’espai on l’acabava d’enquadrar, i es posa a pintar plein air. L’oficial se’n sorprèn, però no gaire perquè sap de quin peu calça la seva amiga. El paisatge que en resulti, li diu, contindrà la seva presència implícita. O la seva absència.
–Ho sabrem vostè i jo –perquè som al XVIII, i els joves es parlen de vostè, com si sortissin d’una novel·la de Jane Austen– que aquest dia vam ser aquí, sota aquest arbre i sota aquest vent.
M’hi va fer pensar ahir la disquisició a propòsit dels haikus en què es van embarcar els poetes Manel Gibert, Eva Arasa i Mercè Aznar en la presentació a la Trenca de Yuriko, el primer poemari d’Aznar. La conclusió aproximada venia a ser que la màxima expressió d’un poema és el silenci. El vers sense paraules. L’estrofa sense versos. El llibre en blanc, sense poemes. Com John Cage i el seu monumental 4’33”, però amb paper en lloc de piano. La pura contemplació, com el retrat de l’oficial John Armstrong –sense John Armstrong– que li fa Ariel Kane a El vent de l’illa.
Yuriko no és ben bé això, perquè té versos i estrofes i poemes, però orbita al voltant d’aquesta estètica minimalista –en realitat una ètica, una forma de veure el món i de transitar-hi– que tendeix al silenci, a dir les paraules justes, ni una més, i callar quan no hi ha res més a dir. Aznar ho resumeix en una íntima convicció: “Un dels mals del nostre temps és que badem poc, que no som capaços de quedar-nos una estona contemplant la paret”. Un savi professor que vaig tenir a EGB -devia fer 8è, era un mindundi,: jo, no ell- ho deia d’una forma més rústica: “Si no puede mejorar el silencio, cállese, Luengo”.
Callem poc, doncs. I Yuriko és el llibre ideal per explorar aquesta via d’ascesi. Un llibre sobretot d’absències, “les que tots els que ens movem per la mitjana edat comencem a carregar, un dolor que ens interpel·la a tots”, diu. La poeta intenta explicar a la petita Yuriko que el dolent del dolor no és experimentar-lo sinó aferrar-s’hi: “Hi he deixat de creure,/ en el poder balsàmic del temps./ No cura res, Yuriko./ Allò va ser i ja no és”. Sense estridències ni numerets: “No la facis mai, Yuriko,/ una escena de rota de amor por ti/ mentre sona Naima”. Amb el gèlid, resignat pragmatisme, de qui ja sap com funciona el món: “Hi ha un petó, sí,/ al final del capítol,/ que ja va néixer cansat” però n’ignora el sentit, si és que en té: “No ho sé, Yuriko,/ on continua el que no segueix./ Tampoc sé si continua,/ ni si tu i jo som la continuació/ d’una vida anterior”.
Per Yuriko hi desfilen tres dones –la dona del bosc, la dona del mercat i la dona trista–, tres homes –l’home que no dorm, l’home del desert i l’home de l’auró japonès–, unes nenes d’ulls blaus i un nen disfressat d’Spider-Man. Dones que se’n van i homes que ja no hi són, com diu el pòrtic del llibre, mares que no volen ser-ho, mares que no en saben prou i fills que encara no han après a plorar, en uns versos farcits d’absències –“L’aixeta de la pica gotejava/ i l’eco del degoteig/ feia més buida la casa”– i que són també, tornem-ho a dir, una reivindicació continguda del present i del valor catàrtic del silenci: “No cal saber gatès/ per parlar amb un gat”.
Els versos d’Aznar ressonen, tenen eco, com insisteix Arasa i corroboren alguns dels lectors alfa, posem que parlo de Roser Suñé. Ens parlen de petits drames quotidians que són universals, sense deixar de tocar de peus a terra: “Ara no tinc temps/ de morir per tornar a néixer./ És un camí massa llarg/ el que porta a la resurrecció,/ i tinc molta roba per planxar”. Aquest saludable, higiènic humor domèstic esquitxa els poemes i en rebaixa el to existencial. Aznar planteja a més de forma recurrent legítimes inquietuds metalingüístiques –“No hi veig la sirena,/ quan dic sirena,/ encara no sé veure/ les coses com són”– i en fi, només queda recomanar-los que busquin la banda sonora de Yuriko –Umeyabashi, Rita Payés, Coltrane, Eliane Elias, Dhaser Youseff– i hi dediquin una tarda d’aquestes lànguides que tots tenim de tant en tant el temps que dedicarien a navegar sense rumb pels mars procel·losos de Twitter, Instagram o Tik Tok. Que canviïn el soroll pel silenci. Que mirin una estona la paret, que badin. Perquè la lentitud es un arma de combate, y recordar es combatir.
