Què fa que algunes tradicions caiguin en l’oblit? Matèria complexa, aquesta resposta, que haurà de quedar per a un altre espai. Aquí el que toca és l’esforç i la il·lusió amb què, a vegades, es recuperen. La unió de moltes voluntats farà possible que dissabte vinent –per la festa major d’hivern, la de Sant Andreu, i confien que ha tornat per quedar-s’hi– es torni a veure a Oliana el que el Costumari català de Joan Amades nomenava com ball de Déu i que al poble més aviat es coneix com ball dels cascavells. “Els balladors substituïen els botons del jupetí i del gec per cascavells, que algunes vegades eren d’argent”, recull el folklorista, i aquests elements, “en saltironar i en giravoltar (...) dringaven graciosament i feien un acompanyament festiu i gai a la melodia de la dansa”. 
Però la recuperació no és un procés fàcil. De fet, més aviat han optat per una reinterpretació, confessa Laia Codina, professora de música a l’Institut Escola de la localitat i un dels elements destacats en aquest treball quasi etnogràfic. Del fil va començar a estirar el Centre Olianès, amb el president, Marc Parganya, al capdavant. Ell mateix recordava haver-ho vist ballar, però el record d’infantesa era poc precís. Tots dos, Parganya i Codina, van començar a indagar i la fortuna els va ser propícia: al poble la gent gran no sols el recordava, sinó que la Teresa Esteve de Cal Giliserra fins i tot conservava en una cinta de casset un fragment de la música. Més sort encara: van descobrir que se’n conservaven  fotografies. 
Tot era fragmentari, però ja els va permetre fer els primers passos: Pau Vilaseca va fer un arranjament de la melodia i amb l’ajuda de la Yolanda Pérez, coreògrafa que coneix bé els balls tradicionals, van poder elaborar una coreografia aproximativa. “No teníem massa elements: que saltironaven, que feien un ziga-zaga... poca cosa més”. Codina es va decidir a ensenyar-la als seus alumnes (d’infantil i primària): “què millor que ensenyar una dansa pròpia del municipi, oi?” Un cop música i passos anaven agafant forma en els joves balladors, van tenir un tercer cop de sort: un tercer veí, en Jordi Camardons, guardava un vídeo, “on aquí sí que es veia perfectament com era la dansa”. Ara bé, puntualitza la mestra, aquella dansa s’allargava durant sis minuts, però era, s’ha de reconèixer, una mica repetitiva, i això la feia poc aconsellable per engrescar la canalla. Per tant, van optar per fer una barreja entre la coreografia històrica i la dissenyada per la coreògrafa. Per això el que el públic veurà dissabte serà una reinterpretació, “perquè per parlar de recuperació hauria de fer-se tal com era, fil per randa”. 
L’Ajuntament, com l’Idapa, va donar suport al recorregut i dissabte, setze infants d’entre vuit i dotze anys tornaran a fer dringar els picarols després d’uns assaigs que els han tingut ocupats tres dies per setmana des d’en fa unes quantes. Serà el debut amb el vestuari que les cosidores –a la família Camardons i Fina Malé, precisa Codina, han treballat a bon ritme–tindran llest. S’ha dissenyat a partir del que marca el Costumari i el que diuen les imatges històriques,  però amb certa dosi de creativitat: vestits blancs amb polaines vermelles, faldilles vermelles, un mocador també vermell al cap. 
Tornarà així a la plaça un ball que Amades destaca com “insòlit” a Catalunya com a ball de cascavells que es dansa en parelles, “i sense ser un vals ni un pasdoble”, puntualitza Codina. 
Tot aquest camí, que s’explica ràpidament, en realitat és un treball continuat que s’ha anat gestant des del 2022. Així que l’expectativa és que el fruit tampoc no es consumeixi en un sol dia, sinó que el ball de cascavells tingui presència constant, a partir d’ara, en festes majors d’estiu i d’hivern i en altres celebracions populars.