Un grup d'homes armats fa guàrdia a Casa de la Vall mentre a la sala de plens els síndics i els consellers legítims són destituïts per un sector reformista que compta amb el suport del bisbe Caixal. Aquest és el resum telegràfic de la 'Nova Reforma del 1866'. Ho explica Vergés en la monografia que aquest vespre es presenta al Consell.

Primera lliçó: fins al 1866 el sistema de govern a les nostres Valls Neutres era obertament caciquil. Amb totes les lletres.
Caciquil, concentrat en molt poques mans i essencialment endogàmic. Pensa que els cònsols sortints escollien els entrants, que els devien el lloc, i que uns i altres eren també consellers generals. Concentraven tot el poder en molt poques mans.

La diferència és que en lloc de cacics nosaltres els dèiem caps grossos. Qui eren, i quants?
És molt difícil concretar-ne el nombre. Els principals contribuents de cada parròquia, és a dir, les grans famílies que vivien de la ramaderia i que també havien invertit en les fargues. Jo no parlaria de més d'una desena de famílies per parròquia, com a molt. Però caldria aprofundir-hi.

És una casta tancada, o hi havia alguna forma d'accedir-hi?
Tancadíssima. Pensa que quan els casalers obrien nova casa, encara que fossin grans contribuents, quedaven exclosos del joc polític. Per això seran els grans beneficiaris de la Nova Reforma, que els reconeix el dret de vot i de ser elegits. Per accedir a aquesta casta calia temps. Segles, fins i tot. Cal Som, per exemple, d'on sortiran al XIX tres síndics, han trigat quatre segles a construir el patrimoni familiar abans d'arribar a aquest moment d'esplendor. Un nou-ric, per entendre'ns, no es convertia de la nit al dia en cap gros.

Divideix la societat del XIX entre caps grossos i poble baix. Entremig, no hi ha res?
Per poble baix no hi hem d'entendre els sectors més empobrits i necessitats, la classe obrera pura i dura. El germà cabaler d'una casa relativament important també era baix poble. Totes les persones que no eren autoritats i que no tenien drets com a caps de casa ho eren, així que estem parlant d'un segment molt heterogeni que inclou tant famílies relativament benestants com els menestrals més humils d'Escaldes, el lumpen de l'època, si se'm permet l'anacronisme.  L'únic que tenen en comú és precisament que no són caps grossos.

El xup-xup que conclou amb la Nova Reforma, és una revolució?
Prefereixo parlar de xoc de legitimitats. El sector de caps grossos que lideren aquest canvi tenen certa legitimitat, protodemocràtica si es vol, perquè els recolzen 523 dels 781 caps de casa: dos de cada tres. Més el suport gens menor del bisbe Caixal. D'altra banda, el sector en el poder compta amb la legitimitat institucional: han estat escollits segons les regles del joc. Si ho mirem amb ulls d'avui, la Nova Reforma només té coses positives, perquè és un primer impuls democratitzador: en endavant podran votar tots els caps de casa, i no només els caps grossos. Però en aquell moment hi ha un xoc de legitimitats.

Revolució, sí o no?
Si entenem revolució com un canvi social i polític radical fruit d'unes circumstàncies convulses, no ho acabo de veure així. 

Amb la llei a la mà, té tots els ingredients d'una insurrecció, amb homes armats a Casa de la Vall, que se surt al final amb la seva: la destitució dels poders legítimament constituïts. Un cop d'Estat amb tots els ets i uts.
Vaig tenir la temptació de plantejar-m'ho així, però des del primer moment tant els reformistes com el bisbe Caixal parlen de reinstaurar els usos i costums tradicionals en què els caps de casa podien decidir sobre els seus representants. Això s'havia perdut al final de l'època moderna i al llarg del XIX. I sempre va ser molt negociat: la primera opció dels reformistes va ser oferir al Consell la possibilitat d'assumir les mesures regeneradores però continuant ells al càrrec. No hi havia una voluntat de trencament. 

Una de les paradoxes és que els que es posen al capdavant dels reformistes, Guillem d'Areny-Plandolit i Anton Maestre, són ells mateixos i sense cap dubte caps  grossos. Cacics.
Exactament. El que es vol evitar és en part una revolució des de baix, i això es percep perfectament en la documentació i en les cartes del bisbe Caixal.

Vist que el bisbe s'acabarà enemistant amb el Consell reformista i aquestes suspicàcies respecte de la Mitra s'arrossegaran durant decennis, se'n devia penedir, Caixal, d'haver donat suport als reformistes?
Ell volia una reforma controlada, però quan veu que el Consell es converteix en un contrapoder que posa en dubte el seu paper com a Príncep Sobirà de les Valls –Caixal es veia ell mateix com a dipositari d'un poder absolut– estic convençut que se'n va penedir, sí.

Entre l'edicte del bisbe que aprova la reforma, el 28 d'abril del 1866, i les eleccions del 13 de maig, reformistes i recalcitrants mesuren forces: en un cert moment, es troben a la Massana tres centenars d'homes armats seguidors de Maestre i de Plandolit, i un altre centenar de fidels al cònsol deposat, Joaquim de Riba. S'assembla molt a una guerra civil.
No va saltar l'espurna de miracle, perquè hi va haver trets. Però no ferits ni morts, i això  és determinant. A la vegada, el XIX ens ensenya que aquest paradigma d'Andorra com un oasi secular de pau és relatiu i que ha de ser matisat. Hi ha conflictes violents, ja des de Bragafolls. I una cosa és que Andorra no prengués part en les guerres que des de l'edat mitjana van sovintejar a Europa occidental, i l'altra és que hàgim sigut una societat  sempiternament pacífica. Hi va haver enfrontaments al llarg dels segles i la Nova Reforma n'és una prova claríssima. Però es van saber contenir, conscients que en una societat petita com la nostra un mort podia ser una ferida molt difícil de curar. Per això els mateixos reformistes es conjuren per no prendre represàlies contra el sector derrotat.

La Nova Reforma crea un perillós precedent: que amb cert grau de violència era possible influir en les decisions del Consell General.
Aquest n'és potser el llegat més enverinat.  Perquè aquesta dinàmica s'anirà repetint en cada moment conflictiu. 

Una altra paradoxa: el motiu de fons de la reforma, que era fer front a la crisi de l'economia tradicional, el nou Consell no el sabrà ni podrà resoldre.
El problema és que s'intenta resoldre la crisi amb una jugada de casino, i mai millor dit. En lloc de buscar un nou model viable i sostenible, encara que fos a mitjà i llarg termini, s'ho juguen tot als daus d'un sol projecte, les concessions. I no funciona, entre d'altres motius perquè la majoria de persones que s'interessen per aquestes concessions no són inversors solvents, sinó especuladors.

Alguna cosa sí que surt bé, de la reforma. Espero.
L'ampliació del cos electoral a tots els caps de casa i que és el punt de partida del Consell General contemporani. De la Nova Reforma en surt una institució que no només s'emancipa dels comuns –fins aleshores els consellers generals eren els cònsols en exercici i els anteriors– sinó que començarà a veure's ell mateix com a dipositària de la sobirania de les Valls. Queden fixats els mandats, es regula el procés electoral, es creen els comissionats del poble per fiscalitzar les finances públiques. Tot això el que fa és homologar les nostres institucions a la realitat de l'entorn.

Convé recordar que la reforma preveu que l'elector digui el vot de viva veu davant de la mesa electoral i de tot el públic reunit.
Si avui ja seria inconcebible imagina't fa un segle i mig, amb la importància que tenien les xarxes clientelars. També es podia escriure el vot, però ves  a saber si el president de la mesa agafava després el paper i el cantava: "Fulanet vota Menganet". L'estètica i les precaucions democràtiques avui elementals són absolutament inexistents, i per això es fa difícil parlar de procés democratitzador. Els vicis del sistema anterior perviuen sense que a ningú no li facin gaire nosa, sembla.

A partir de la reforma podran votar els caps de casa però per ser elegit caldrà demostrar "arraigo". Què era, això de l'"arraigo"?
És aquesta manera tan andorrana de referir-se a una cosa sense concretar-la del tot. No és un sistema pròpiament censatari, però qui està al capdavant de la institució ha de tenir unes capacitats, un bagatge, unes disponibilitats  econòmiques que li permetin compaginar la gestió de la casa amb la de govern. Com veus, molt ambigu, quasi eteri.

Podem establir un paral·lelisme amb l'actualitat, amb la crisi del model econòmic tradicional i la recerca d'un de nou amb l'obertura i l'acord d'associació?
Veig aquest paral·lelisme però potser no tant en els fets concrets, sinó en els termes, quan es parla avui de terciarització, de deixar enrere el model basat en el comerç i el turisme de masses i apostar pels serveis... Són dinàmiques pròpies  de moments de crisi del model tradicional. Al XIX es troben que la crisi no és conjuntural, no és la crisi derivada de la Covid, per entendre'ns, sinó estructural, on el que està col·lapsant és el model econòmic del segle i mig anterior. Com el 1866, el repte dels governants d'avui és sortir d'aquest moment d'incertesa sense jugar-nos-la amb solucions màgiques de l'estil del que les concessions i el casino van ser al XIX.

Última curiositat: per què Escaldes, el quart més desheretat del moment, va ser on el síndic deposat va obtenir més suport?
Els principals líders reformistes, Anton Maestre, Arnaldot i Bonaventura Moles, són d'Andorra la Vella. Aquest és un punt important. La tendència natural dels escaldencs és posicionar-se al bàndol contrari. De la mateixa manera que en l'oposició de Plandolit a Riba hi té molt a veure la rivalitat secular, per no dir atàvica, entre les dues grans cases ordinenques. Les rivalitats, tant personals com parroquials, van tenir cert paper en aquesta història. D'altra banda, no estava gens clar què hi guanyaven amb la reforma –vot per als caps de casa, elegibles els que tinguessin "arraigo"– els sectors més humils de la societat, que a l'època es concentraven fortament a Escaldes. Eren el públic ideal per a moviments populistes com els que va fer Riba, que va arribar a oferir certa quantitat de francs als escaldencs armats que se li unissin.