Joan Anton Rechi evoca l’íntima relació amb Carles Sabater amb motiu del 25è aniversari de la mort del cantant i intèrpret, i de la publicació de ‘Cor trencat’, la biografia definitiva de la meitat de Sau. L’última entrevista de la seva vida se la va fer Rechi al ‘Molt personal’ d’ATV.

Si el lector té per fortuna més de 40 anys, molt probablement recordarà sense gaire esforç on era i què feia el 13 de febrer del 1999. Aquella matinada va morir Carles Sabater (Barcelona, 1963), el més semblant a un sex symbol que ha donat mai l’escena catalana. Era el front man de Sau, amb el permís de Sopa de Cabra, el grup bandera del rock català, aleshores potser ja una mica de baixa però encara amb prou empenta per omplir estadis. A més, Carles Sabater acabava de triomfar com a actor als musicals Company i Els Pirates, que no et podies perdre si tenies 20 anys, vivies a Barcelona i t’interessava la faràndula de lluny o de prop. Està al pic més alt d’una celebritat fulgurant i transversal. I va i aquella fatídica matinada, just després de concloure el primer concert de la gira XII amb què Sau commemorava el dotzè aniversari de la banda, Carles Sabater cau fulminat, camí del camerino i víctima d’una aturada cardiorespiratòria. Ja no es va recuperar. 

Va ser el més pròxim a un xoc generacional que van experimentar els nascuts entre el 1970 i el 1985. L’equivalent català a l’accident en què va perdre la vida Buddy Holly, el 1959, o a l’assassinat de John Lennon, el 1980. Salvant, és calr, totes les distàncies que calgui. Amb motiu del 25è aniversari del traspàs de Carles Sabater, el crític Pep Blay n’acaba de publicar Cor trencat, biografia amb pretensions de definitiva que reserva un paper decisiu a Joan Anton Rechi. “Havíem coincidit sense fer-nos gaire cas al Col·legi del Teatre de Barcelona, on vaig començar  els estudis el 1989. L’any següent em vaig mudar a l’Institut del Teatre, anava a classe amb Laura Jou, la seva parella, i a partir d’aquí sí que ens vam fer molt amics”. Era els inicis del boom de Sau i del rock català, recordin. I aquella amistat es va allargar fins al final. Tant, que el dimecres abans de morir Carles Sabater va passar pel pis que Rechi compartia a l’època amb el també actor David Selvas, al carrer València de Barcelona: “Havien vingut a sopar el cap de setmana abans amb la Laura i ell venia a recollir una pitillera taronja que s’havia descuidat. Havia de ser una visita llampec però es va allargar hores i es va sincerar molt. Ni que hagués tingut una premonició”. 

Carles Sabater, recorda Rechi, “era un seductor que no sabia dir que no. Volia satisfer tothom, ser l’actor perfecte, el cantant perfecte, el fill perfecte, el marit perfecte i ‘amic perfecte. Estava embarcat en mil projectes, Sau, la televisió, el teatre... Era un ritme estressant. I li vaig dir: ‘A tu et sembla que esperem molt més de tu, però ja ens fas feliç sent com ets. Crec que pots deixar de fer unes quantes coses i els teus amics t’estimarem igual’”.

El següent que en va saber va ser la matinada de diumenge: “Havíem tingut un bolo de Rumors a Olot i havíem tornat tardíssim a casa. A les 5 de la matinada va començar a sonar el telèfon. No ens ho podíem creure. Vam agafar el cotxe i ens vam plantar a Vilafranca. La Laura em va demanar que li portés el cotxe del Carles a casa, aleshores vivien a Vallvidrera. I recordo la impressió de seure al volant i veure al seient del costat el paquet de caramels Halls obert que hi havia deixat el Carles la tarda abans. Per a la gent de la professió va ser un autèntic xoc. Ja sé que és el que s’acostuma a dir quan una persona mor tan jove, però tenia molta llum, molt de carisma. Quan ell entrava en una habitació, tothom s’hi fixava. Tenia a  més un enorme sentit de l’humor, pelet cínic fins i tot, era simpatiquíssim i quan estava amb tu tenia la capacitat de fer-te sentir important.”

Artista total
Durant molts anys, diu, no va poder escoltar cançons de Sau. Ho va tornar a fer quan Shakira en va versionar Boig per tu, quan Pep Blay el va contactar per preparar Cor trencat, i les últimes setmanes, que ha estat preparant –quina santa casualitat– una versió de Company que acaba d’estrenar a Freiburg. Les coses comencen a quadrar. Entendran millor que l’any passat programés The Juliet Letters a la primera edició del ClàssicAnd quan sàpiguen que Rechi les va descbrir gràcies a Carles Sabater: “Li encantaven, durant una època les escoltava a totes hores si me’n va acabar regalant un cedè. Hi va havr un tmeps que fantasiejàvem a muntar-ne un dia un espectacle”.

Òbviament, aquell dia no va arribar mai. Però sí que van tenir temps de compartir un projecte professional: va ser precisament Company, al Mercat de les Flors: “Buscàvem protagonista i li vaig proposar al Calixto Bieito que conegués el Carles. Ja havia debutat al musical amb Tots dos, amb Àngels Gonyalons, i de fet ell havia començat a treballar com a actor amb Flotats, al Cyrano i a Una jornada particular. Va ser una conjunció perfecta. Era molt bon actor, tenia carisma i potència escènica, i a més sabia cantar. Una combinació raríssima a l’època a l’escena catalana i ideal per al musical. Després del Lliure vam portar Company a la sala Tallers del TNC, que vam estrenar i el mateix any es va enrolar als Pirates de Dagoll Dagom”.

Som al 1997. A Carles Sabater li queden menys de dos anys de vida. El novembre del 1998 va desfilar pel Molt personal, l’espai d’entrevistes que Rechi presentava aleshores a ATV. Va ser una vetllada llarga, que Sabater arrenca cigarret a la mà: 55 minuts de conversa que van ser la seva última entrevista televisiva: “Sau era la seva prioritat, li encantava el subidón de l’escenari, però era conscient que la banda tenia data de caducitat i volia tocar altres pals, no volia quedar-se en cantant o en actor, ho volia tot”.

I tot es va acabar la matinada del 13 de febrer del 1999 camí del camerino del teatre de Vilafranca. Diu Blay que per “estrès cronificat” i per culpa d’una hipertensió “de cavall”. Ni suïcidi ni drogues ni alcohol, assegura. Per si mai s'ho havien plantejat.