Davant de la tele: "A partir de demà dissabte i durant un període prorrogable de quinze dies es decreta el tancament de tots els establiments no essencials per contenir la pandèmia i estabilitzar el nombre de casos".

Dit així potser no fa gaire impressió, però escoltar-li dir al cap de Govern i a la pantalla gran les paraules que certificaven oficialment que la Covid s'havia colat al menjador de casa, que no era una d'aquelles catàstrofes naturals que passen a països remots i que veiem al telenotícies a l'hora de sopar, ens va retrotraure ahir al 13 de març del 2020, i a aquella sensació a mig camí entre el malson i la irrealitat que ens va acompanyar durant els dos anys i mig que vam trigar a derrotar la pandèmia. Exactament, fins al 18 d'octubre del 2023, quan es va aixecar l'emergència sanitària.

Segur que vam ser molts entre els  tres centenars llargs de persones que assistíem ahir a la presentació de Divendres 13: la pandèmia a Andorra, els que vam reviure el rar, inquietant pessigolleig que fa sis anys ens va deixar al cos l'al·locució de Xavier Espot. Segur que molts la teníem oblidada i que tornar-la a escoltar va ser com si pitgéssim l'On. I aquest és precisament l'objectiu del llibre, escrit a quatre mans per Joan Martínez Benazet i Eric Jover, ministre de Salut un, de Finances i portaveu del Govern, l'altre, amb coordinació de la periodista Judit Padrós: no oblidar. Perquè allò no va ser ni un malson ni una pel·lícula. Va passar de debò. I va tenir un preu altíssim: la Covid es va cobrar 165 morts entre nosaltres, i morts en circumstàncies duríssimes, la majoria, sols. El que de qualsevol episodi vital, el que en recordem, és un fràgil equilibri entre la memòria i l'oblit, el llibre, diu Martínez Benazet, intenta decantar la balança del costat de la memòria.

Però han passat sis anys, i com ja saben –perquè ens ho va ensenyar Woody Allen a Delitos y faltas– si a la tragèdia li afegim el temps suficient, el que en resulta és una comèdia. Divendres 13 no és òbviament una comèdia, però repassa un episodi que ens va posar a prova a nosaltres mateixos, a les nostres famílies i a les nostres societats amb un punt de saludable humor. Per exemple, quan evoca els quinze minuts de glòria mediàtica de Barri, el gat que li robava el plànol a les compareixences domèstiques quan estava confinat. Hi va haver, deia ahir l'exministre, qui pensava que tot era una estratègia de màrqueting i que en realitat no era un gat real: "Sento decebre'ls, però era de veritat. I afortunadament encara ho és, el que passa és que no ha volgut venir perquè l'estressen les aglomeracions". La corbata de Benazet mereix capítol a part: home poc aficionat a l'etiqueta, era efectivament això, la corbata, una Ted Lapidus, relíquia del 1987 que havia viscut temps millors i l'única que hi havia al vestidor de casa. "I lletja com una mala cosa", diu Pedrós. Doncs la va portar durant mesos, dia sí i dia també. També el pentinat de Jover, que a mig confinament ja no tenia cabells, sinó un bosc al cap. Com que els perruquers no van ser considerats durant la primera onada servei essencial, se'ls va haver de tallar tot sol: "Però sempre hi ha malpensats i hi va haver qui va dir que m'havia saltat la prohibició i havia fet venir un barber a casa".

Divendres 13 passa revista als encerts del Govern davant d'una crisi per a la qual no existien manuals ni protocols, "perquè enlloc ensenyen com gestionar una pandèmia d'escala global". Tampoc a comunicar-la. Per això, un dels aspectes de què més s'enorgulleixen és com la consigna va ser des del primer moment informar el ciutadà amb honestedat i amb transparència, oferint-li tota la informació disponible, dubtes i incerteses incloses. És a dir, tractar els ciutadans com a adults. I un dels moments més durs, va recordar Padrós, "quan el ministre Benazet va convocar l'equip de comunicació i ens va advertir obertament: 'Hi haurà morts'. Hem d'establir un protocol per comunicar-les". I així va ser: primer un, després dos, finalment, tres cada dia. El protocol va ser donar el condol als familiars i als amics al principi de cada roda de premsa, dues diàries. Les llàgrimes, diu Benazet, anaven per dintre: "I de vegades per fora, tot i que a la pantalla no es veien".

Jover es va referir al legítim orgull que va sentir per les singularitats que va anar adoptant la gestió de la pandèmia a casa nostra: des del doble cribratge de la població, que va cridar l'atenció de la revista Forbes –el 18 de desembre del 2020 William A. Halseltine, eminència de la virologia, hi va publicar l'article The mouse that roared: what the US can learn from Andorra about Covid-19 testing– fins a la decisió de mantenir la vacunació amb AstraZeneca, decisiva per contenir la segona onada: "Sense vacuna, el sistema hauria col·lapsat". Amb dues consignes per sobre de les altres: que no arribéssim al punt crític d'haver de triar quin pacient ventilar i que les empreses aguantessin el cop per a quan la pandèmia remetés poder reactivardivendre l'activitat econòmica. Benazet i Jover són molt particularment culpables que fos així.

Diuen que la Gran Bretanya va tenir el seu moment de major glòria quan a la II Guerra Mundial va fer tot sola front a Hitler fins a finals del 1941.  Per a un país com el nostre, aquest moment molt probablement va ser la pandèmia. I Divendres 13 ens ho recorda.