Se l'han topat probablement qualsevol matí, qualsevol migdia, amunt i avall de passeig del Valira, ocult sota un barret que si no és de feltre hauria de ser-ho, d'una gavardina que va estar de moda fa tres o quatre decennis, i d'un llibre probablement en grec, perquè deu ser el penúltim andosí capaç de llegir Aristòtil en l'original. L'altre era Antoni Morell, i no sé si que queda algú més. Doncs a més d'alimentar el personatge d'orcus pyrenaicus, que se li dona francament bé, el meu amic Toni també escriu poesia. I Editorial Andorra se la publica. Avui ens sembla quasi normal, però no fa gaire, posem que tan sols deu anys enrere, hauria sigut un miracle. La poesia era tabú editorial. Van començar amb Repetició i diferència, que el mateix Toni s'havia autoeditat uns anys abans; li va seguir Maleta Paraigua Bolic (2023), i ara arriba 14 d'abril. Molt més aviat del que temíem, perquè és Caus home de llargs mutis.

La cita era a la nova seu de l'editorial, esplèndid espai que és una autèntica pena que obri de Nadal a Sant Esteve, però aquesta és una altra qüestió, i a l'hora de la veritat la cosa va estar a l'altura dels rumors que havien circulat durant la setmana. El Toni es va marcar més que una posada en escena, una performance  amb tots els ets i uts, amb percussió (Albert Aymaní) i producció d'Àlex Moldes. Ens va endossar juraria que el llibre sencer, en un ordre aparentment capritxós, i ens va fer sentir als que vam tenir la bona pensada de deixar-nos-hi caure com si estiguéssim en una soirée de Rohmer o en una pel·li de Woody Allen. Hi havia fins i tot vi.

Però havíem vingut aquí a parlar de 14 d'abril. A aquestes altures ja sabran que la cosa no té res a veure amb la República, sinó amb l'assassinat de Nuno Ribeiro, perpetrat la matinada del 14 d'abril del 2000 al carreró que aleshores hi havia (i encara hi ha) rere la cava Benito d'Escaldes. El que no hi havia encara era Illa Carlemany. Un crim homòfob, perquè Nuno, 17 anys, era "obertament homosexual", com va remarcar la sentència i Caus s'infla a repetir al llarg del poemari, i que es va saldar amb sengles penes de cinc i setze anys de presó major per als assassins. El Constitucional va rebaixar a l'any següent la pena perquè en el moment del crim l'homofòbia encara no estava tipificada, i això és el que encén retrospectivament la indignació del Toni i l'impulsa a escriure 14 d'abril.

Fins aquí, els fets que ell mateix refereix en una secció, La vergonya del relat, estrictament forense i que no estalvia els detalls més gore de l'episodi: ni les disset puntades que li van clavar a Nuno quan ja estava a terra, setze de les quals al cap, ni la marca que les botes l'hi van deixar, ni el lòbul de l'orella que li van arrencar. Una infàmia, vaja. Aquest és el punt de partida de 14 d'abril. La pregunta és òbvia:  i de què li ve a Caus embarcar-se en el panegíric d'una víctima que, com ell mateix adverteix, va conèixer a posteriori? La resposta immediata és, diu, el temor, de fet gairebé la convicció, que els motius que van conduir a l'assassinat de Nuno Ribeiro –a qui, per cert, deliberadament no cita ni una sola vegada pel nom– segueixen dramàticament vigents: "Tornaran a hostiar-nos, a tots, perquè no som iguals, perquè no som dels seus. Si poguessin, ens matarien a tots". I el mur de silenci que la nostra societat ha teixit, sospita, sobre aquell episodi.

Un entén la ràbia que aquell vil assassinat suscita quan el rememores. Però no pot compartir el diagnòstic que vivim en un món cada vegada més perillós per al diferent, que és la flama que traspassa el volum. La recreació poètica del crim és potent i es recolza en la sensació d'estranyesa que Caus cultiva amorosament en la vida i en versos com "no som nosaltres és/ a-cu-mu-la-ci-ó/ de jos sense nom", "també hi ha racons en la circumferència", "perquè prefereix no tenir ritme/ no jugar a formar un nosaltres", i en dues seccions inicials, Jocs de ficció i Repeticions, amb ecos de Gil de Biedma. Però el rovell de l'ou del poemari, on 14 d'abril s'eleva per sobre del pamflet benintencionat, és a Temps de silenci, que paradoxalment és estricta prosa i que enllaça temàticament amb els seus dos primers llibres: l'espurna és Nuno, però a partir d'aquí deriva cap a una reflexió sobre la construcció del jo –"em costarà treure'm de sobre dotzenes d'anys de petitburgesia de fill d'emigrants del camp trasplantats a la ciutat gran", "no volia no tenir amics, aquesta era la meva moral"– les relacions de parella – "dec ser atractiu de tres a sis anys, si fa no fa a partir del quart em desinflo i dec convertir-me en un ésser insuportable"– i la paternitat – "he pujat dues noies, les he estimades, però  com tot, ho he fet prou malament perquè les nostres converses durin cinc minuts al llarg d'un any".

Aquest és el Toni de Repetició i diferència i de Maleta Paraigua Bolic. Confessional, introspectiu, amb un programa moral que es resumeix en dues consignes que mereixen ser gravades en lletres d'or –"No lluito millor quan odio; lluito millor quan sé que no tinc cap esperança" i "sempre faig tard, ja ho veus/ no massa/ no gaire/ només tard"– i una súplica desoladora: "Hi ha tantes persones a qui vull demanar perdó i que voldria que em perdonessin". I allà dintre, perdut en un racó, la clau que explica (potser) per què el Toni s'ha embarcat en un llibre (aparentment) tan poc Caus: "No t'ho he dit tot, quan vas néixer vaig tenir una experiència homosexual, sí, va ser un desastre, és clar, com totes les primeres vegades". Aquí és on nosaltres diem "Ahhh!", i ell contesta: "Què canviaria si res del que he escrit no fos cert?"

14 d'abril no és un llibre fàcil, no és tampoc un llibre amable, però sí que és un llibre sense parangó, als antípodes de la banalitat que tan sovint ens colen per literatura. Tastin-lo.