Diu Sergi González que recorda perfectament el seu primer dia a La Llacuna. Tenia 24 anys i començava el curs a l’Aula de Teatre, aleshores amb Pere Tomàs al capdavant. I que aquella primera impressió no l’ha oblidat mai. És una forma ben gràfica d’explicar la transcendència que aquest edifici ha tingut en la seva vida, com l’ha tingut en la de les més de 12.000 persones que durant els últims dos decennis han desfilat per l’Escola d’art, per l’Aula de Teatre i per l’Institut de Música, ara ja Conservatori.

Recordem on érem, què fèiem i amb qui l’11-S, recordem el 17-A i alguns, com el cònsol de la capital, la primera vegada a La Llacuna. Parlem de fa dos decennis, els va fer exactament el 15 de setembre, i quan comences a recordar coses de vint anys enrere fa una mica de vertigen, que volen que els digui. Però ahir no era dia de vertigen, sinó d’aniversari i de celebració, perquè el que no és llicència poètica, sinó estricta realitat, és que La Llacuna és –ho deia de nou González– un dels cors de la parròquia, un d’aquests edificis singulars que generen vida en una ciutat, que bateguen. Perquè La Llacuna batega. Ho demostren les pures xifres –aquests més de 12.000 alumnes, els 2.500 esdeveniments que s’han programat a la sala d’actes i els 110.000 espectadors que hi han desfilat, els tres centenars d’exposicions, els 150 professors que hi han impartit classe i el centenar d’associacions que han tingut i tenen la seu a l’Espai d’entitats ciutadanes que es va estrenar el 2013. La Llacuna és tot això, sí, però és molt més que tot això. I ho va sintetitzar perfectament la cònsol menor, Olalla Losada: “Més enllà de l’art i de la cultura, imprescindibles per generar una societat sana, crítica i cohesionada, La Llacuna ha generat comunitat”.

I és precisament aquesta comunitat la que simbolitza la instal·lació/performance creada pels alumnes de les tres escoles de la Llacuna amb què ahir al vespre va arrencar el modest cartell per celebrar l’aniversari: es titula Lligams, i consisteix en essència en una xarxa de cordó blau, que ho és de La Llacuna, que vincula simbòlicament les disciplines que s’hi imparteixen i que representa també les relacions humanes que s’hi han anat teixint al llarg els anys. Una estupenda simbiosi de dansa, música i arts plàstiques que es pot contemplar al vestíbul de l’edifici i que va acabar amb l’acròbata, Júlia Guàrdia, repartint trossets de cordill entre els assistents. Es tractava que en acabar l’acte els lliguéssim a la xarxa mare i cal dir que, lamentablement, només s’hi van animar quatre gats.

osada va tenir un record per a Conxita Mora, la cònsol que va tenir la idea visionària de comprar l’antiga seu del Centre Moral i Recreatiu i concentrar-hi les escoles de música, art i teatre fins aleshores disperses per la parròquia. Ella el va concebre i l’honor d’inagurar La Llacuna va ser per al seu successor, Xavier Mora. Va ser, com ja s’ha dit, el 15 de setembre del 2004. El d’ahir era el primer acte del cartell d’aniversari. Seguirà una taula rodona sobre cultura popular (2 d’octubre) i l’espectacle de carrer Flotados, el 16 d’octubre a la  plaça Guillemó.