Sergi Mas il·lustra el cartell de la 44a fira-concurs, com cada tardor des del 1983. Algun dia caldrà inventariar les tipografies, totes diferents, que ha creat per a cadascun d'ells.

Busquin, busquin al cartell d’aquí al costat: on és el buner? No sé vostès, però quan als aparadors del centre històric comencen a florir els cartells de la fira-concurs, és que toca treure la roba d’hivern. Tocava, perquè això era abans del canvi climàtic i tota la pesca. Però avisats, ho estem. La veritat és que només l’hem vist nosaltres, el cartell, però no s’hi amoïnin que aviat, aviat. Com cada any des del 1982 –la fira la va ressuscitar el 1978 Casi Arajol, però els de les quatre primeres edicions els va il·lustrar el traspassat Àngel Pla– feia mesos que Sergi Mas menava el llapis i el burí i el resultat és aquesta vinyeta esplendorosa: la borda Sabaté, també anomenada Canturri, l’última en direcció a Espanya, i amb els reglamentaris ramats de xais, vaques i cavalls. No hi falta la Rúbia, la gossa més o menys d’atura que durant anys i panys va ser lleial companya de Sergi Mas a la casa Duró d’Aixovall i que sempre apareix en un racó del cartell, i atenció a la gavardina que du el pastor, que no és un capritx de l’artista –ell prefereix dir-se artesà, ja saben– sinó referència al trofeu que s’enduran els ramaders que participen en la fira-concurs d’aquest any, que tindrà lloc, com és reglamentari, el 27 d’octubre i que s’enfila a la 44a edició.

Però, on és el buner, dèiem al començament? Mirin a la part superior dreta del cartell. Sí, al costat del 3. Es tracta d’un buner. I no d’un de qualsevol, sinó de Pere Areny, el Moixellaire (1898-1985), fill de cal Moixella, una mica més amunt, sota  la R de CONCURS. A dreta llei, no deu estar tocant la buna, sinó la gralla, que s’assembla a una buna, però sense sac. Doncs bé: per començar, el Moixellaire no en deia gralla, sinó graila, i ell va ser l’últim andosí que en va fabricar en aquest racó de món nostre. Diu que en va aprendre veient els grallaires a la fira de la Seu, i que naturalment també va aprendre a tocar l’instrument. Però només sabia una peça: l’himne de Riego, l’oficiós –que no l’oficial– de la República espanyola. No és sensacional!?

No s’acaben aquí les històries fabuloses que explica Sergi Mas al cartell. La següent també té el Moixellaire com a protagonista: resulta que a l’època, quan baixar a Sant Julià encara constituïa una petita aventura, el jove Areny i un company seu que viva a Juberri, a l’altre costat de la vall, i que donava la santa casualitat que també era grallaire, van aprofitar el so agut de l’instrument per inventar-se un llenguatge personalíssim, que només parlaven ells dos i que els permetia comunicar-se d’un costat a l’altre de la vall a cop de grall: “Com el silbo gomero però al Pirineu!”, diu Sergi Mas amb justificat entusiasme. Perquè després diguin que un cartell, bah, un cartell és poca cosa, un dibuixet de res. Serà perquè no s’han entretingut amb els de Sergi Mas.

Ho hem dit altres vegades: entre totes les seves facetes artístiques –gravador, escultor, exlibrista, escriptor– la de cartellista no és en absolut la menor. Algun dia caldrà reunir la seva obra completa, on al costat dels de la fira-concurs de la capital figurin els que va crear per a la Trobada de buners i per al concurs de gossos d’atura, per dir només les sèries. En comprovaríem la coherència formal i conceptual, la capacitat expressiva i el poder d’evocació –“De gust me n’aniria a viure a un quadre de Sergi Mas que penja a la paret”, deia un que jo sé– d’una obra sense parangó entre nosaltres. Però sobretot, comprovaríem la seva dèria secreta, que és la tipografia. A cada cartell, i deuen fregar tranquil·lament el centenar, en crea una de nova i no n’hi ha dos d’iguals. Si les veiéssim una al costat de l’altra ens en sorprendria la riquesa, la varietat, la modernitat i l’exuberància dels seus tipus. Els culpables d’aquest bé de Déu són, per ordre cronològic, l’àvia que el deixava jugant amb una maleta plena de lletres a la impremta familiar que regentava al barri del Raval; el cartellista Josep Morell, que va tenir de professor a la Llotja, i l’enginyer Àlvar Menéndez, avui semioblidat però pioner de quasi tot entre nosaltres –de l’esquí a les publicacions periòdiques– i que als primers anys 60 li va encarregar els cartells per a L’Ocell de Foc, el cafè que regentava al fons  les galeries Meritxell de la capital. Qui se’n recorda, avui? Mais oú sont les neiges d’antan?

Montmartre tenia Toulouse-Lautrec; nosaltres, Sergi Mas. Apa, ja ho he dit.